GOLDA MEÏR: Si vols la pau -per Israel i també Palestina-, prepara la guerra… (2)

Un cop arribats, el juliol del 1921, al territori que constituïa aleshores el Mandat britànic de Palestina, la jove activista sionista i socialista Golda Meïr i la seva parella es van instal·lar provisionalment a Tel-Aviv, la futura capital del que, a partir del 1948, esdevindria l’Estat jueu. La ciutat havia estat fundada el 1909 i, tot i que la vida social i cultural hi era força activa, la impressió inicial fou més aviat descoratjadora, com si el somni que perseguia un viatge tan desitjat no hagués valgut la pena.

         No és estrany, doncs, que algú que formava part del grup de nouvinguts s’adrecés a la Golda dient-li: “I bé, Goldie, volies venir a la teva terra d’Israel, oi? Doncs ja hi hem vingut. Ara, ja podem tornar-nos-en!”. No cal dir que, amb la il·lusió, la determinació i la voluntat que sempre la  caracteritzarien, això no li feu cap gràcia…

         La primera setmana d’estada, aquella primera impressió no va millorar. A l’hotel que els allotjava inicialment, els llits eren plens de rastres de xinxes. I quan Sheyna, la germaníssima, va anar a comprar fruita al mercat, va trobar-se, esgarrifada, que tot era ple de mosques!

A Merkhàvia, un d’aquells mítics quibuts

La intenció de Golda i Morris Meyerson era instal·lar-se, al més aviat possible, en un quibuts. O sigui, en una d’aquelles mítiques comunitats agràries que explotaven terres de propietat col·lectiva, i que es troben tan vinculades a l’èxit progressiu de la implantació del sionisme a Palestina i a la conquesta de drets socials. Però calia esperar-se fins passat l’estiu abans de fer la sol·licitud oficial, i per això van haver-se de traslladar, de moment, a un pis que comptava amb ben poques comoditats. Però l’important és que, en aquella terra promesa, cada cop se sentien menys estrangers…

         Al setembre van presentar la seva candidatura per a esdevenir membres del quibuts Merkhàvia, un dels primers que s’havien fundat a la vall de Jezrael, al nord del país. Segons la Golda, “tots dos estàvem convençuts -jo, absolutament, en Morris una mica menys- que la forma de vida del quibuts, més que cap altra, ens donaria l’oportunitat d’aconseguir un mitjà per a expressar-nos com a sionistes, com a jueus i com a éssers humans”.

         Merkhàvia volia dir “Els grans espais de Déu”, un reflex del pes de la religió i la tradició en la cultura jueva, ni que molts dels sionistes que impulsaven els quibuts fossin no solament laics sinó, com la mateixa Golda Meïr, declaradament ateus. Ser-hi admesos els va costar una mica, ja que en aquella comunitat no acceptaven fàcilment les parelles casades, però aconseguirien superar la prova.

Ser atractiva i d’esquerres, dos actius prou compatibles

En teoria, al quibuts imperava el principi d’igualtat entre homes i dones, tot i que la realitat quotidiana, a la pràctica, no fos tan igualitària. I és que feines domèstiques com cuinar o rentar, que els homes de fa cent anys -i de més ençà- consideraven deshonroses, les feien les dones, la qual cosa també és un reflex del desenvolupament progressiu del combat feminista. Per això, quan la Golda va començar a ocupar-se dels plats i olles col·lectius, s’esforçaria en reorganitzar els costums cul·linaris de Merkhàvia.

         Una altra cosa que demostra la seva personalitat és l’actitud en un tema tan personal com la vestimenta. Tot i que, en aquelles circumstàncies, les dones vinculades als quibuts no disposaven de massa mitjans, la Golda volia continuar sent atractiva, per als altres i per a ella mateixa. Moltes de les fèmines que l’envoltaven, socialistes del morro fort, la titllaven de burgesa perquè li agradava anar neta i polida, un dels prejudicis en què moltes dones -i també homes- d’esquerres han caigut habitualment. La nostra referent admetia que “va fer falta molt de temps perquè el quibuts acabés acceptant-nos, a nosaltres i als nostres estranys costums americans”.

         La tardor d’aquell mateix any 1921, mitjançant un curs d’avicultura al qual la direcció l’havia fet matricular, es convertiria en una experta criadora de pollastres. Tot i això, la vida quotidiana en aquella  comunitat rural no era fàcil, però la Golda hi era feliç perquè convivia amb gent que compartia les seves opinions. Persones de tarannà idealista que, a parer seu, “discutien qualsevol tema a fons i apassionadament, i es prenien molt seriosament les qüestions socials”.

         Ras i curt: del quibuts, tot l’encantava. Però els sentiments de Morris  no eren del tot equivalents, perquè no li agradava la manca d’intimitat que hi havia en aquell entorn ni un cert menyspreu per les qüestions estrictament culturals -que eren més del seu gust- en relació a les socials i polítiques.

Delegada al congrés del moviment quibutsnià

Al cap d’un any de l’arribada, ella iniciava la seva trajectòria com a futura dirigent assumint responsabilitats en el comitè directiu de Merkhàvia i sent-ne, a més, la delegada al congrés del moviment quibutsnià que va tenir lloc a Degània, el primer quibuts que es va establir a la Palestina encara de domini otomà el 1910. Els fundadors -deu homes i dues dones- eren jueus sionistes d’origen rus i ucraïnès.

         En aquest congrés va coincidir amb algunes de les personalitats més importants del sionisme laborista: Ben Gurion, Ben Zvi, Levi Eshkol i Zalman Shazar -als dos primers ja els havia conegut a Milwaukee, com vam veure en la primera entrega d’aquesta sèrie. Tots ells i d’altres, en el seu conjunt, esdevindrien, al llarg dels anys, referents de la nostra referent.

        Mentrestant, el seu Morris, a més de no trobar-se anímicament bé a Merkhàvia, va caure malalt. El metge que l’atenia va comunicar a la parella que era impresincible que deixessin el quibuts, si més no per algun temps, ja que la malaltia corria el perill de tornar-se crònica. Per això, el 1923 abandonarien Merkhàvia. Però no a canvi de res, perquè anar-se’n del quibuts que els havia acollit va fer entrar a Golda en una crisi personal, la qual cosa sentenciaria, a mig termini, el futur de la parella. Tot i que, de moment, algunes circumstàncies expliquen que la relació es mantingués.

         Marie Syrkin, l’amiga i biògrafa de Golda, en tenia les claus: “A l’afecte que ella sentia per Morris s’hi sumava un sentiment de culpabilitat. Per culpa seva, ell s’havia convertit en un ésser desarrelat i emocionalment dependent. Ella estava esclavitzada per l’esclavitud d’ell, i la decisió d’abandonar Merkhàvia semblava inevitable en aquelles circumstàncies. A més, desitjava tenir un fill, i Morris estava decidit a no tenir fills en un quibuts”.

         De nou a Tel-Aviv, només s’hi estarien algunes setmanes. Golda va trobar feina en el Departament d’Obres Públiques de la ciutat, i Morris d’esforçava en recuperar la salut. Mentrestant, els descendents, Menahem i Sara, veurien la llum a Jerusalem, on la parella s’havia instal·lat arran d’una oferta de feina en una empresa de construcció. Quan Menahem tenia pocs mesos, la seva mare, que enyorava molt Merkhàvia, va tornar al quibuts temporalment amb el fill. En el seu interior, no cessava el debat entre mantenir el matrimoni o emprendre del tot la seva decidida vocació de servei públic…

         Golda va afrontar la situació amb coratge i, de nou a la ciutat santa per als jueus, cristians i musulmans, va viure quatre anys dedicada a la família, però amb la sensació de no treballar prou per a la col·lectivitat i la definitiva implantació de l’ideal sionista, o futur Estat d’Israel a Palestina.

Secretària del Consell Laborista de la Dona de la Histadrut

Durant aquells anys grisos -la parella vivia enmig de moltes estretors-, anava de tant en tant a Tel-Aviv a veure la resta de la família, i aprofitava el desplaçament per a retrobar-se amb els vells amics i posar-se al corrent de les novetats que hi havia al moviment laborista. I va ser en una d’aquelles estades, el 1928, quan li va sorgir això que ara se’n diu una finestra d’oportunitat. Qui seria primer ministre del futur Estat David Remez -també l’amic que quatre anys havia trobat feina per als Meyerson a Jerusalem- li va demanar a Golda que assumís la secretaria del Consell Laborista de la Dona de la Histadrut. Parlem de l’organització fundada l’any 1920 a Haifa per defensar els interessos dels treballadors jueus, i que amb el temps esdevindria un potent sindicat i una de les institucions bàsiques del nou Israel.

         La decisió, en el pla personal, no era fàcil, però finalment acceptaria l’encàrrec i es veuria obligada, amb els fills, a instal·lar-se en un pis modest al nord de Tel-Aviv. Morris, des de Jerusalem, els anava a veure el cap de setmana. Van  continuar, doncs, casats, tot i que Golda, a les memòries, considera que la decisió de formar part de la Histadrut “va marcar realment l’inici de la nostra separació, tot i no fer-se definitiva fins una desena d’anys més tard”. Malgrat tot, no es divorciarien mai formalment, i Morris Meyerson moriria el 1951 d’una aturada cardíaca.

         Tot i que a voltes ens la compliquem encara més, la vida, sovint, és prou complicada…

JOAN ALCARAZ (periodista i escriptor)