Quan analitzem la problemàtica -que sembla que no s’acaba mai- del conflicte entre israelians i palestins al Pròxim Orient, hem de tenir en compte més d’un factor. Primer, que allò és un espai, relativament reduït, de barreja plurinacional i multiètnica, i que tothom té dret a ser-hi si accepta, democràticament, unes raonables regles de joc. I segon, que per aquells verals hi conflueixen factors i interessos de diversa mena, que fan que la resolució del conflicte esdevingui molt més difícil.
I quan ens mostrem -com és el cas de qui escriu- favorables a la causa d’Israel però sense menystenir la dels palestins, la qüestió, a priori tan lògica i plena de sentit, resulta encara més complicada. Perquè l’esquerra sionista i socialista, inicialment, va posar en marxa un nou estat i seria capaç d’implementar-hi tot un seguit de drets socials. Però la dreta israeliana ja fa temps dominant, massa còmplice dels EUA i del seu sector republicà, ens decep ben sovint i ens fa sentir habitualment incòmodes. I encara sort que hi prou gent progressista dins l’Estat d’Israel -representada sobretot per partits com el Laborista, el Democràtic, Meretz i el Moviment Verd- que treballa per tal “que surti el sol”, com és el títol d’un llibre de Shimon Peres, un dels grans líders que ha tingut l’Israel modern.
Tanmateix, en aquest món majoritàriament masculí que és la política -ara, per sort, ja no tant-, una dona destacaria singularment en la configuració i governança de l’Israel del segle XX. Una dirigent enèrgica, emprenedora, tenaç, de maneres senzilles i fidel als ideals. Universalment coneguda com l’àvia d’Israel, es diu que quan li van preguntar com se sentia essent una dona primera ministra, va respondre: “No ho sé. Mai no he estat un home primer ministre”.
Ens estem referint -potser ja ho heu endevinat- a Golda Mabovitch Meyerson, coneguda arreu com a Golda Meïr. Al seu moment (1969), esdevindria la primera dona israeliana que arribaria a ser primera ministra del seu país i tercera al món en assumir aquest alt càrrec, després de Sirimavo Bandaranaike (Sri Lanka) i Indira Gandhi (Índia). Una lideressa que, tal com escrivia Vicenç Villatoro en el pròleg al petit volum biogràfic sobre la Meïr que publicà, l’any 2003, Roser Lluch i Oms, ha estat “l’encarnació del somni sionista. La tenacitat en fer real el somni”. I afegeix, l’escriptor i periodista terrassenc, que la figura d’aquesta gran dirigent “va representar abans que qualsevol altra l’arribada d’una dona al nucli dur del poder polític, sense cap mena de condescendència, sense cap mena de facilitat ni d’edulcoració. I estrictament pels seus propis mèrits, sense rebre’n l’herència de ningú”.
“Una mena de por, de consciència d’una diferència”
Golda, nascuda el 1898, fou la setena dels vuit fills i filles dels Mabovitch, una família jueva tradicionalista -tot i que no religiosa- i de condició molt humil que residia a Kíev, l’actual capital d’Ucraïna aleshores dominada per la Rússia tsarista. La seva infantesa no seria gens fàcil, tal com ho reflecteix la resposta que va donar l’any 1977 a una periodista francesa quan aquesta li va preguntar què l’havia impulsat a lluitar tota la vida per la causa sionista: “Un pogrom, a l’abril del 1902, a Kíev”. Precisament, un dels pogroms antisemites que terroritzarien els jueus de l’Imperi Rus durant el segle XIX i els primers anys del XX.
De manera que, d’aquell ingrat record, les imatges de la por eren les més nítides. Golda Mabovitch tenia quatre anys, i a les seves memòries explica: “Encara recordo el meu gran terror i la meva còlera en veure que l’únic que el meu pare podria fer per protegir-nos era clavar llistons de fusta a les finestres i esperar que els vàndals arribessin. Sobretot recordo haver tingut la clara impressió que aquella mena de coses em passaven perquè era jueva […]. Aquest sentiment el vaig experimentar moltes vegades a la meva vida, una mena de por, de sensació de frustració, de consciència d’una diferència”. La que correspon a una identitat que històricament, i en línies generals, ha estat tan valuosa per al món.
A més, cinc dels seus germans havien mort aviat degut a la pobresa i les malalties. La situació familiar era prou apurada com perquè Moshe, el pare de la nostra referent, fuster d’ofici, decidís emigrar als Estats Units el 1903 cercant millors condicions de vida. Entre els familiars amb qui es quedà Golda destacaria ben aviat Sheyna, la germana gran, a qui considerava el seu referent més pròxim. L’activista Sheyna no havia trigat a afiliar-se a cercles sionistes socialistes clandestins, castigats durament pel tsarisme. “La Sheyna -diria, pocs anys abans de deixar aquest món, la política jueva- és una part integrant de la història de la meva vida. Va morir el 1972, però mai no he deixat de pensar-hi”.
Fundar un estat socialista jueu a Palestina
La germaníssima no feia massa cas dels perills que comportaven, al conjunt de la família, les seves activitats polítiques subversives. Ella i els seus companys del moviment socialista sionista a Rússia tenien, per damunt de tot, un somni: fundar un estat socialista jueu a Palestina. Un ideal induït inicialment per Theodor Herlz, l’escriptor i activista nascut a Hongria que havia estat el creador, a finals del segle XIX, del sionisme polític com a moviment fundacional de l’Israel modern. Aquest gran impuls comptà també amb les aportacions de referents com Nahman Syrkin o Dov Ber Borojov, que cercaren consolidar el sionisme vinculant-lo als valors progressistes del socialisme.
Mentrestant, i amb el pare prou lluny, les estretors van fer que la família se s’anés a viure a casa de l’àvia materna a Pinsk -actualment a Bielorrúsia-, on ja s’havien estat abans del naixement de la Golda. D’aquesta situació angoixant, ella diria anys més tard: “Sempre sentia massa fred per fora, i massa buidor per dins”. Quan a aquestes circumstàncies va sumar-s’hi que les activitats prohibides de la Sheyna amenaçaven la integritat familiar, la mare decidiria, el 1906, reunir-se amb el pare, i la família va emigrar a Milwaukee, ciutat situada a tocar del llac Michigan, a l’estat nord-americà de Wisconsin.
Entre l’endarreriment rus i el somni americà, aquells primers anys de la seva existència forjarien el caràcter de qui, històricament, seria coneguda com la dona de ferro. A les memòries, Golda Meïr expressaria, en relació als pogroms i altres vicissituds d’aquells temps, la seva determinació que “mai més un nen jueu hagués de viure experiències semblants”.
Un cop a Milwaukee, aviat van habitar una casa en el barri jueu més pobre de la ciutat. Era petita, però Blume, la mare de la família, hi va trobar l’espai suficient per a instal·lar-hi una botiga de queviures i complementar, d’aquesta manera, els guanys del pare. Tot i l’horror, per a la Golda, d’aquest petit negoci -es veia obligada a despatxar-hi per les tardes-, aquells primers anys a la riba del Michigan van ser decisius, perquè podia anar a l’escola, la qual cosa també li va permetre d’aprendre l’anglès. Precisament, el centre d’educació primària on es formà inicialment, la Fourth Street School, canviaria el nom el 1979 -l’any següent a la seva mort- pel de Golda Meir School.
Una adolescent que no volia que la casessin
Dona vinculada a la tradició, la mare creia que la Golda ja s’havia format prou i, en conseqüència, havia de deixar l’escola per a casar-se amb un home més gran. Però la noia, amb el seu caràcter ferm, no hi estava d’acord i, quan la mare començà a buscar-li marit, s’escapà de casa als catorze anys tot comprant un bitllet de tren per a Denver, Colorado, on vivia la seva germana Sheyla, casada amb Shamai Korngold. Aquesta parella sionista organitzava a casa seva tertúlies nocturnes, de les quals la futura política es beneficiaria tot participant en intensos debats sobre sionisme, sufragi femení, sindicalisme i altres qüestions. Precisament, va ser en una d’aquestes nits il·lustrades que va conèixer Morris Meyerson, un pintor amb qui es casaria l’any 1917.
Durant un cert temps, les relacions de Golda amb els seus pares no van ser fàcils. La mare li escrivia de tant en tant, però el pare només va fer-ho en una ocasió durant els dos anys que l’adolescent va viure a Denver, demanant-li que tornés a casa. Ho acabaria fent, tot i la tristesa d’haver d’abandonar Morris, que li havia demanat que es casessin, però van decidir esperar tenint en compte la joventut de l’enamorada.
De nou a la riba del llac Michigan, esdevindria una activista del Poalé Tsion, el moviment juvenil sionista i socialista. El 1916 i part del 1917 seria alumna del State College of Milwaukee, i després de graduar-se donaria classes a les escoles públiques de la ciutat.
La situació econòmica de la família havia millorat, i la casa dels Mabovitch s’havia convertit en una mena d’institució sionista a aquell entorn nord-americà. Un dels personatges que la Golda va conèixer en aquella etapa i la va influenciar molt va ser el ja esmentat Nahman Syrkin, un gran defensor del renaixement de la llengua hebrea. La seva filla Marie esvendindria gran amiga de nostra dirigent, a més de la seva biògrafa. Va conèixer també els primers referents jueus de Palestina, com Yitzhak Ben Zvi o David Ben Gurion.
El sionisme li envairia l’esperit, la vida
“En aquella època jo sabia moltes coses sobre Palestina, però eren més aviat coneixements teòrics. Aquests jueus de Palestina no ens parlaven pas de perspectives visionàries ni de la doctrina del sionisme, sinó de la seva realitat […]. També parlaven de Tel-Aviv, la ciutat que acabava de crear-se damunt les dunes que envoltaven Iafo […]. Jo els escoltava encantada, aquells jueus de Palestina […]. A poc a poc, el sionisme va començar a envair el meu esperit, i també la meva vida”.
La Golda, a més de coratge com a activista, tenia talent com a oradora. En aquest sentit, va fer el principal parlament en una manifestació a Milwaukee en contra dels pogroms antisemites de l’època a Ucraïna i Polònia. També seria elegida representant de la ciutat al Congrés Jueu Nord-americà.
En el pla personal, desitjava casar-se amb Morris Meyerson, però hi havia alguna dificultat, perquè ell no era sionista. I ella, a més de ser-ho plenament, l’havia de convèncer d’establir-se a Palestina. Enmig d’aquesta mena de cruïlla existencial, van decidir separar-se per un cert temps. Golda se’n va anar a treballar a Chicago, on aleshores també vivia la germana Sheyna. Però no era feliç: “El pensament que potser hauria de triar entre Morris i Palestina em destrossava per dins”.
El 1917, per als jueus i, particularment, per als sionistes, no va ser un any qualsevol. La Declaració de Balfour -que prenia el seu nom d’Arthur Balfour, antic primer ministre britànic i aleshores ministre d’Exteriors favorable a la causa israeliana- proposava la creació d’una llar nacional jueva a Palestina, i això va animar la futura lideressa a contribuir-ne a la construcció. Amb la sort que el seu Morris, que no la volia perdre, va vèncer les seves reserves i va dir el sí que ella esperava, en tots els sentits…
La boda va tenir lloc a finals del 1917, però encara haurien d’esperar fins a la primavera del 1921 per arribar a Eretz Israel, ja sota sota domini britànic. La Sheyna i la seva família van anar-hi amb ells, i els pares s’hi acabarien establint el 1926. Els motius de la demora eren inicialment les dificultats que, per als viatges transatlàntics, comportava la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, Golda viatjaria per tota Nord-amèrica a la recerca de fons per a la causa del Poalé Tsion i el sionisme socialista.
És el que hem anar dient: una dona de coratge, una activista incansable, una sionista d’esquerres que entraria, per mèrits propis, en la Història del segle XX.
Joan Alcaraz (periodista i escriptor)
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български