Francesc Ferrer i Guàrdia: pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (i 4)

Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

En la tercera entrega d’aquesta sèrie repassàvem el singular judici a Ferrer i Guàrdia i anunciàvem l’accés a la causa seguida contra ell. Causa de l’any 1909, “instruída y fallada por la jurisdicción de Guerra en Barcelona”. Això ha estat possible gràcies als materials posats al nostre abast per Pau Miserachs, fundador i director d’aquest digital, que permeten esbrinar el cas amb més detall des d’aquesta perspectiva.

         Ja hem assenyalat que Ferrer, arran dels mítics fets de la Setmana Tràgica a Barcelona de finals de juliol i començaments d’agost del mateix any -extesos, en menor mesura, a d’altres poblacions catalanes-, s’havia convertit en el cap de turc perfecte per ser acusat d’inductor d’una revolta popular de clars continguts republicans. Amb l’agreujant, com s’assenyala en la causa, que seria acusat no sols de la participació en els aldarulls del Cap i Casal, sinó d’intentar estendre’ls a la comarca del Maresme, que, per naixement i residència, li era familiar.

Barcelona, Premià de Mar, El Masnou… 

El judici fou una farsa. S’inicià el 9 d’octubre a la presó Model de Barcelona i bastaren tres dies per escoltar totes les suposades proves de l’acusació. En contra de Ferrer es va ordir un Consell de guerra amb més de 80 testimonis, molts dels quals falsos i plens de rancúnia. I és que els enemics de Ferrer van veure, en aquell escenari, l’oportunitat de deslliurar-se d’un adversari polític i ideològic. Es va impedir, en canvi, la compareixença i el testimoni d’altres persones que podien demostrar la seva innocència, al·legant que estaven fora de termini.

         A més d’intentar-lo involucrar directament en la revolta a Barcelona, se l’acusava d’haver cremat esglésies i un convent a Premià de Mar, fets en els quals no només no va participar, sinó que únicament van quedar en intents. També, d’haver pretès estendre la revolta al Masnou. Amb el rerefons, com ja hem assenyalat, de voler fer-li pagar la seva suposada complicitat en l’atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII…

         En concret, un tinent coronel de la Guàrdia Civil formulà la seva acusació contra Ferrer i Guàrdia en els següents termes: “Tomó parte activa en los movimientos que nos ocupan, excitando a la rebelión en el pueblo de Masnou i en el de Premiá, diciendo a sus partidarios que acudieran a Barcelona a defender a sus hermanos, habiendo estado en este último pueblo de Premiá, en el Centro titulado La Fraternidad Republicana de Premiá durante las revueltas dichas en este Centro, que podía considerarse como cuartel general de algunos incendiarios y sediciosos, (…)”.

         En realitat, Ferrer s’havia desplaçat a la capital el 26 de juliol -dia d’inici dels fets tràgics– per tal d’ocupar-se de l’edició d’una nova obra pedagògica. La seva gestió va coincidir amb l’esclat de la revolta, però no és demostrable que hi tingués una participació directa, malgrat les acusacions dels testimonis que li consideraven implicat, i que sovint parlaven a través de terceres persones. El nostre referent hauria arribat a Montgat a primera hora del dia 27 i, coneixedor que l’estaven buscant, s’allotjà, a partir del 29, a casa d’unes amigues.

         Mentrestant, el dia 28 s’havia entrevistat a la Fraternitat Republicana de Premià de Mar amb les autoritats locals instant-les, sense èxit, a proclamar la República. En aquesta població va ser fins i tot acusat d’haver proporcionat dinamita a alguns individus, la qual cosa tampoc no es va poder demostrar. També el mateix dia l’haurien convidat a anar al Masnou, però finalment no va poder fer-ho.

Minuciós registre del Mas Germinal

Mentre no aconseguien detenir-lo, els agents de l’ordre van efectuar un reconeixement exhaustiu del Mas Germinal, finca propietat de Ferrer que actualment ja no existeix i que era situada al terme de Montgat. No van aconseguir el seu propòsit, que era sobretot la recerca d’efectes i documents relacionats amb pertorbacions de l’ordre públic. També van investigar, sense resultats, la correspondència rebuda els últims temps pel nostre home i dues persones del seu entorn: la seva companya d’aleshores Soledad Villafranca -pedagoga i propagandista navarresa vinculada a l’Escola Moderna-, i  la dona del seu germà Josep, Maria Fontcuberta.

        Un cop processat per presumpta rebel·lió i embargats els seus béns, el pedagog, activista i lliurepensador seria finalment detingut l’1 de setembre als afores d’Alella, la seva població natal, i empresonat a Barcelona. Als qui l’havien detingut els manifestaria que havia d’assistir a un congrés d’esperanto que havia de tenir lloc a la capital catalana, mostrant-los unes cartes que ho acreditaven i que ells no van entendre.

         Al nostre referent se’l considerava director, o un dels directors, de la revolta. El capità Francesc Galceran, advocat defensor de Ferrer i Guàrdia, demostraria la innocència del seu client i les irregularitats procedimentals. Malauradament, sense èxit. Després de l’execució de Ferrer, el 13 d’octubre, va ser fins i tot detingut, i finalment posat en llibertat el dia 15.

Condemnat per rebel·lió

La sentència a què es va condemnar Francesc Ferrer no solament era injusta, sinó també inequívoca:

         “En Barcelona, a 9 de octubre de 1909, reunido el Consejo de guerra ordinario de plaza para ver y fallar esta causa (…) declara: Que los hechos perseguidos (…) constituyen un delito consumado de rebelión militar (…).

         “Considera responsable del mismo, en concepto de autor y como jefe de la rebelión, al procesado Francisco Ferrer Guardia (…).

         “Y en su virtud, le impone (…) la pena de muerte con la accesoria, caso de indulto, de inhabilitación absoluta perpetua; condenándole también a indemnizar todos los daños, perjuicios ocasionados por los incendios, saqueos y deterioros de vías de comunicación, férreas y telegráficas, ocurridos durante la rebelión, quedando, hasta que pueda señalarse su cuantía, afectos todos los bienes de Ferrer Guardia a la extinción de esta responsabilidad civil, y declarando que, en el citado caso de indulto, le será de abono la mitad del tiempo de prisión preventiva sufrida, a resultas de esta causa”.

         La nit abans de ser afusellat al castell de Montjuïc, amb cinqunata anys, Ferrer va escriure un testament en el que manifestava: “Deseo que en ninguna ocasión ni próxima ni lejana, ni por uno ni otro motivo, se hagan manifestaciones de carácter religioso o político ante los restos míos, porque considero que el tiempo que se emplea ocupándose de los muertos sería mejor destinarlo a mejorar la condición en que viven los vivos, teniendo gran necesidad de ello casi todos los hombres”.

Vida sense propaganda?

En la causa que hem examinat s’hi inclou un article de Francesc Ferrer i Guàrdia publicat el 16 de juliol del 1906 al periòdic España Nueva: “No concibo la vida sin propaganda. Do quiera me halle, en la calle, en establecimientos, en tranvías, en el tren, con cualquiera que se me presente delante he de propagar algo. Me he expuesto a chascos y los he recibido a veces, mas no puedo remediarlo; es decir, no quiero remediarlo. Prefiero parecer indiscreto a callarme una palabra u observación que considere útil para hacer reflexionar a las personas”.

         Aquest discurs podria ser també el de molts polítics, el de tants ideòlegs, fins i tot el de pensadors… Però poques vegades l’hem vist exposar d’una manera tan sincera i directa. Tota propaganda, quan és genuïna i s’esforça per no ser sectària -la qual cosa, sovint, no és fàcil- pot expressar adequadament les millors traces de la Humanitat… D’aquí l’èxit de l’obra pedagògica i del pensament de Ferrer i Guàrdia.

         Per acabar, i novament amb la causa a la vista, paga la pena ser purament annecdòtics, sobretot ni l’annècdota reflecteix, a més de l’esperit d’un temps, tota una mentalitat. No cal dir que alguns dels testimonis -pocs- del Consell de guerra eren del gènere femení, i que corresponien -no sempre- a senyores benestants. En aquests casos, la professió de la declarant figurava com “su sexo”. Quan ho llegeixes per primer cop has de tornar-hi, perquè et sembla que t’estan parlant d’una altra cosa…

         I és que el “sus labores” que vam conèixer durant el franquisme era, evidentment, més discret, però també, en principi, més precís.

PER A SABER-NE MÉS

Fundació Ferrer i Guàrdia, amb seu a Barcelona

https://www.ferrerguardia.org/

Fotografia: Enrique Castellá / Public domain