Francesc Ferrer i Guàrdia: pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (3)

Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

El mes de maig del 1909, a Londres, el nostre home s’assabentaria que una neboda i una cunyada es trobaven, a Montgat, seriosament malaltes. No s’ho pensà gens i retornà al nostre país per tal d’ajudar les famílies en el que pogués. Arribà el juny a Barcelona, al començament d’un estiu en què la ciutat estava a punt d’esclatar.

         I és que, a les tensions socials habituals, s’hi afegia el fet que el Govern espanyol havia posat en marxa la lleva de soldats per tal d’enviar-los a la llarga i cruenta Guerra del Marroc. Com ja havia passat durant la de Cuba, la última dècada del segle XIX, només eren cridats a files els mossos que no podien pagar l’exempció del servei militar. En definitiva, els fills de les famílies pobres…

Les punxes fatídiques de la Rosa de Foc

L’exaltada protesta popular convertiria Barcelona en la Rosa de Foc, el sobrenom que rebé la capital catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica. Entre d’altres aldarulls, la multitud cremaria esglésies, convents i alguna escola confessional com a indicis clars de la identificació que s’establia a l’època entre l’Església catòlica i els interessos de les classes més benestants i de l’Estat opressor.

         A finals de juny, el Govern declarà l’estat de guerra a tota la província barcelonina i hi envià, des de València, forces militars. La revolta, un cop esclafada, deixaria el balanç de 117 morts i prop de 500 ferits greus. Però el mallorquí Antoni Maura, president del Govern i líder del Partit Conservador, no en teni prou amb la repressió immediata i volia trobar responsables directes o indirectes dels fets i fins i tot instigadors intel·lectuals.

         Ferrer i Guàrdia, doncs, no és que no ho tingués fàcil, sinó que s’havia convertit, per mèrits propis, en el cap de turc perfecte. Era anarquista i anticlerical com molts dels inductors de la Setmana Tràgica; tenia prestigi a l’exterior, i havia treballat amb Mateu Morral, el frustrat assasí del rei Alfons XIII. A més, havia arribat a Catalunya poc abans dels fets, tot i que alguns testimonis asseguren que no era al Cap i Casal quan tenia lloc la revolta…

         Però al poder, això, li era ben bé igual. El fundador de l’Escola Moderna va ser detingut. Ell, en un primer moment, manifestà que s’havia de reunir amb uns amics per anar tots junts al congrés universal d’esperanto, que començava al cap de pocs dies a Barcelona.

         No li va servir de res. L’autoritat l’acusava, sense cap prova, d’haver estat el principal responsable de la Setmana Tràgica com a revolta  anticlerical. Un episodi que era considerat un atac intolerable a l’ordre constituït i mereixia, doncs, un càstig exemplar.

Una farsa… també tràgica

El suposat judici esdevindria ben bé una farsa. S’inicià el 9 d’octubre a la presó Model i només va durar tres dies. S’hi escoltaren les suposades proves de l’acusació, i no es va fer gens de cas dels testimonis que al·legaven que Ferrer, a més de no ser a Barcelona durant els fets tràgics, no hi tenia res a veure.

         Els dies anteriors, intel.lectuals com Joan Maragall o Gabriel Alomar havien criticat el judici per considerar-lo el que ara en diem una performance, o l’escenificació d’una decisió ja presa: la de condemnar a mort el pedagog, activista, lliurepensador, maçó i anarquista, esdevingut màrtir a partir d’aleshores i també un mite per a la posteritat.

         Paral·lelament, havien arribat a Madrid nombrosos telegrames adreçats al Govern i al rei Alfons XIII demanant clemència. Els signaven polítics, pensadors i escriptors d’arreu d’Europa i també dels Estats Units. Entre ells hi havia, entre d’altres, referents de la talla de l’escocès Arthur Conan Doyle, l’irlandès George Bernard Shaw o l’anglès HG Wells. Però tot seria inútil…

Un reu molt indefens

El procés de Ferrer i Guàrdia va estar ple d’arbitrarietats i irregularitats, que van causar la indefensió de l’acusat, denunciada davant del tribunal pel seu advocat defensor, el capità Francesc Galceran Ferrer. Molts testimonis parlaven a través de terceres persones, que deien haver vist l’activista dirigint l’incendi d’edificis religiosos i duent a terme altres activitats punibles.

        D’altra banda, en la instrucció no es recolliria cap testimoni favorable a l’acusat, i durant el judici no va poder ser citat cap testimoni de descàrrec -alguns dels familiars i amics de Ferrer havien estat bandejats a Alcanyís, al Baix Aragó). En l’acusació també es van incloure fets i accions de vint anys abans. Per si tot plegat fos poc, durant l’elaboració del sumari el reu va mancar d’advocat, i quan el va tenir aquest només va disposar de 24 hores per llegir els 600 folis de què constava.

         Les parts del sumari més desfavorables a Ferrer van ser filtrades als diaris integristes i conservadors com La Vanguardia, El Correo Catalán, El Noticiero Universal o el madrileny El Universo, i a setmanaris com ¡Cu-Cut!, afí a la Lliga Regionalista. Aquests mitjans impulsaven una insistent campanya de premsa que havien iniciat l’endemà de la detenció, el 31 d’agost, i que continuaria després de l’execució.

         La finalitat de la campanya era ben clara: intentar demostrar que Ferrer i Guàrdia havia estat l’inductor i el màxim responsable de la rebel·lió de la Setmana Tràgica. D’aquesta manera, la dreta de l’època -tant la conservadora com la reaccionària- feia tot el possible per contrarestar  el moviment internacional de repulsa contra el processament del d’Alella.

Afusellat a Montjuïc

El tribunal militar, en definitiva, va tenir prou clar un veredicte que ja estava fixat prèviament: culpable. I la sentència que això comportava, d’acord amb la legislació de l’època, era morir afusellat. Per això, a les 9 del matí del 13 d’octubre del 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser executat al fossat de Santa Amàlia de la presó de Montjuïc. Just abans de caure mort, cridà: “Soldats!, vosaltres no en teniu la culpa. Apunteu bé. Visca l’Escola Moderna! Moro innocent i feliç de…”. La descàrrega tallaria en sec les seves paraules.

         La injusta execució, que molts diaris internacionals van qualificar d’assassinat, provocà una allau de protestes a París, Londres, Berlín, Brussel·les, Ginebra, Lisboa, Roma, Milà, Florència i altres ciutats europees. A Madrid, tanmateix, intel·lectuals com Unamuno i Azorín, així com la premsa oficialista, consideraven que tot era una campanya antiespanyola, a més d’insultar directament el pedagog llibertari. Tot i així, Unamuno rectificaria deu anys després i acceptà que el judici havia estat el que era: injust i indigne.

         Arran del procés i execució, The Times va dir: “Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilat a una agitació criminal”. Al seu torn, el Nobel de Literatura Anatole France, en carta oberta, afirmava: “El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyament laic a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent; el seu crim és haver fundat escoles”. I el dramaturg escocès William Archer ho reblava d’aquesta manera: “Tota la vida activa de Ferrer hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l’actualitat la mera menció del seu nom”.

         Malgrat els intents de menysprear la reacció crítica internacional, el Govern i el rei van quedar-se bocabadats davant l’allau de protestes. L’oposició d’esquerres feia culpable Antoni Maura i el seu executiu tant de la brutal repressió de la Setmana Tràgica a Barcelona com de l’execució de Ferrer. El crit de “fora Maura!” va estendre’s per tot l’Estat. Com a conseqüència, el polític mallorquí presentaria la dimissió al rei, pensant que aquest no l’hi acceptaria perquè, al cap i a la fi, tot s’havia ordenat d’acord amb la voluntat del monarca i en sintonia amb les tendències gens liberals del poder espanyol.

El doble mite… que encara ho és

Però Alfons XIII, que veia amb preocupació com aquest poder conservador i fins i tot reaccionari contribuïa com més va a fer estendre el republicanisme, optà per acceptar la dimissió del Govern. D’aquesta manera, la caiguda de Maura conduiria a un deteriorament del sistema de torns entre els partits en què s’havia basat fins llavors l’estabilitat de la política espanyola.

         Per tant, Ferrer va adquirir un estatus simbòlic, convertit per a alguns en una víctima sacrificada per la intolerància clerical, i per a d’altres, en un exponent de la conspiració revolucionària en què participaven des dels anarquistes fins als liberals, amb la maçoneria movent secretament els fils. Aquest doble mite es mantindria durant anys.

         En dues ocasions si més no, el juliol del 1910 i el març-abril del 1911, es va debatre al Congrés dels Diputats madrileny la petició de revisió del procés a Ferrer i Guàrdia i la rehabilitació consegüent. Ho abonaven els diputats republicans i el socialista Pablo Iglesias, però en ambdues ocasions l’intent de dignificar el nostre referent va ser rebutjat gràcies als vots dels dos partits dinàstics espanyols, el conservador i el liberal, i els de la Lliga Regionalista.

         El que sí que s’aconseguiria és que, al desembre del 1911, el Consell Suprem de Guerra revoqués la part de la sentència que va determinar la confiscació de tots els béns de Ferrer i Guàrdia en considerar-lo el responsable civil dels incendis i els saquejos de la Setmana Tràgica. Trista  consolació: aquests bens serien retornats als seus hereus.

La Modern School novaiorquesa

Poc després de la mort de Ferrer, la seva obra més coneguda, l’Escola Moderna, va ser portada a la pràctica. Així, s’obririen arreu del món diverses Escoles Modernes inspirades en la seva pedagogia. Una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada el 1911.

         En la pròxima i darrera entrega d’aquesta sèrie, reportarem uns quants testimonis de les presumptes acusacions de la causa seguida contra Francesc Ferrer i Guàrdia. Un judici que passaria a la Història per la significació de l’acusat més que no pas perquè s’hi impartís… justícia.