A l’espera de sentència del procés

No recordàvem que la causa es va iniciar amb una denuncia de Fiscalia del dia 23 de setembre de 2017 pels fets del 20 de setembre a l davant de la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta denuncia havia de donar lloc a un Atestat que encara no hem vist.  Però les coses judicials es van anar enredant fins el punt que van començar les detencions i presons provisionals després de l’1 d’octubre.

No es va tenir en compte que els fets eren diferents. Però es va buscar la unitat d’acció. També es va culpabilitzar als detinguts de tot allò que va passar, confonent en el paper judicial dret de protesta amb insurrecció o resistència pacifica amb agressió violenta. Tots sabem que alçament no és manifestació no concentració de protesta. A Espanya hi ha hagut bona experiència en alçaments durant tot el segle XIX i part del XX.

Durant el judici han  passat moltes coses i hem passat moltes hores veient discussions de procediment que mai no s’haurien d’haver produït si la Sala hagués tingut un tarannà més obert. Limitacions de temps, no visió de gravacions al moment de declarar testimonis, allò de “mucho mejor” quan advocats defensors  renunciaven a fer més preguntes i molt més.

No critiquem les defenses, Van seguir una estratègia de defensa que assumim, però si hem vist. Com explica el professor Queralt, que les acusacions públiques no han deixat espai per introduir una condemna curta. És el tot o res.

És clar que no tot allò que pugui ser il·legal ha de ser forçosament  un delicte. Creença absurda i antijurídica que algú ens ha fet pensar que era veritat.

Si el delicte no existeix d’acord amb l’actual redactat del Codi Penal, per què a més es va despenalitzar la celebració de referèndums il·legals, el judici celebrat al Tribunal Suprem no se justifica. Tampoc el que no hi hagi recurs d’apel·lació o Cassació davant el ple del Tribunal Suprem contra la sentència que es dicti.

La denuncia inicial es va registrar a Fiscalia de l’estat amb el nom de “Más dura serà la caída”. Tot un indici del que es pretenia fer per l’Estat del que forma part l’Administració de Justícia.

El judici va acabar amb un sabor agre. No es va permetre als advocats defensors  informar més enllà del temps decidit per el Tribunal, quan les normes  de Drets Humans sobre la garantia de la  defensa en assumptes criminals diuen, al menys l’article 6 bis de la Convenció de Roma de 1950 ratificada per Espanya el 1977,  que la defensa ha de poder practicar de les proves adients i disposar del temps necessari  per la defensa.

La limitació en el temps va deixar moltes coses per dir. Les dificultats  en la pràctica de les proves testificals també va deixar moltes coses per aclarir. La investigació a més fou incomplerta.

No es va valorar el que legalment és aplicable obligatòriament per damunt d’una Constitució per expressa disposició del dret internacional. La Fiscalia de l’Estat i la Advocacia de l’Estat van ser els menys interessats en aclarir-ho. Ho ignoraven possiblement?

Ha faltat respecte i objectivitat. Ha faltat sentit del dret i l’equitat. Ha fallat la comprensió dels fets polítics executats en funció d’un mandat democràtic. Està ara per veure que serà la sentència. Està per veure quina serà la resposta del poble català amb les mobilitzacions popular i la mostra permanent de disconformitat.

El govern espanyol ha de pensar que una cosa és manifestar-se contrari a l’autodeterminació i la independència de Catalunya, i una altra ben diferent  organitzar la repressió per sotmetre el poble català, negant-li els drets que té reconeguts internacionalment com minoria nacional i lingüística, en lloc de seguir el nou govern socialista espanyol una cultura de pau, diàleg i cooperació.

Fotografia: Cberbell [CC BY-SA 3.0], from Wikimedia Commons