Espanya no vol reconciliar-se, com va demanar el Papa Francesc
Que el Papa Francesc digués que Espanya s’havia de reconciliar amb la seva pròpia història no va caure bé. I van començar les respostes crítiques i contràries, començant per Isabel Ayuso, que es feia fotos a Nova York per guanyar imatge al Congrés del PP, a més de l’estupefacció dels mitjans espanyols de comunicació, acostumats a silenciar tot allò que no convé.
Catalunya no renuncia a la seva història
Catalunya no renuncia a la seva història. Només ho han fet els que han vingut a treballar a Catalunya procedents d’altres territoris de l’Estat espanyol i que no han volgut integrar-se en la societat catalana. Evidentment no els interessava la història de Catalunya ni les lluites del catalanisme.
A Espanya ens van voler imposar una sola història, la de l’expulsió dels àrabs i les glòries de l’imperi., a més dels avantatges de les dictadures, oblidant o menyspreant els avantpassats catalans Jaume I i Pere II.
La contraposició del fet català i el fet espanyol ha estat una contraposició de valors històrics en la que Espanya mai ha volgut perdre ni arribar a cap acord.
Espanya no vol veure com van anar els fets històrics
Catalunya amb la taula de canvi va crear el primer banc del món. També el primer Parlament modern dins dels temps medievals. Aquesta és la proesa dels catalans que orienta la seva història i exigència de respecte dels seus drets nacionals. Però això no té gens d’importància per un sector de població unionista al que no interessa saber qui va cristianitzar Espanya, qui va fer front a l’expansió turca a la mediterrània, el bon gust literari i artístic.
El compromís de Casp, que va lliurar la corona de Catalunya a un rei estranger, va significar el començament de l’embranzida castellana. Per canviar Catalunya amb l’empresonament de Jaume d’Urgell rival de Ferran d’Antequera nou posseïdor de la corona catalana vinculada a l’aragonesa, el que va fer perdre el centre polític propi de Catalunya.
És més, per impedir el desenvolupament de Catalunya i la seva llengua i cultura, es va prohibir a Catalunya sota pena de mort el comerç amb els territoris descoberts a Amèrica i enviar-hi vaixells catalans.
L’Espanya partidària del centralisme acèrrim
L’absolutisme espanyol va afeblir la vida, ja decadent dels territoris perifèrics com el català, el que explica els fets de 1640 i va començar la lluita dels catalans per la llibertat. Només vam ser considerats bons espanyols quan vam lluitar amb els castellans contra la invasió de Napoleó.
Però Catalunya va renéixer i van sorgir les idees per construir el catalanisme modern i l’impuls de la consciència nacional catalana, vista, segons Anton Sieberer la incapacitat dels castellans dominadors dirigits per polítics amb un egoisme inflexible de viure en comunitat.
Amb el domini de la política espanyola en decadència que no volia aprendre res de les pàgines de la història, com diu Anton Sieberer es va activar l’Espanya partidària del centralisme acèrrim amb afany dominador i fúria assimiladora. El franquisme va ser també la guerra contra Catalunya i les seves ànsies d’alliberament nacional.
Espanya no vol reconèixer el dret històric de Catalunya
Espanya s’ha seguit manifestant contra el dret històric de Catalunya a recobrar el seu dret propi i regir democràticament sense limitacions les seves institucions, de nou recuperades el 1979, amb les limitacions pròpies d’un Estatut amb facultats administratives i sense reconeixement de sobirania.
Reconciliar-se, doncs, vol dir que Espanya ha d’entendre que no es pot seguir perseguint el dret dels catalans a ser i existir com un poble lliure.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български