Escolis Albats: viure en la veritat

El desig de viure en la veritat (Vàclav Havel)

Que difícil es viure en la veritat. Els que tenim una edat avançada i anyenca hem tingut la possibilitat de viure uns temps, a cavall entre dos segles,  plens de  atrocitats sens nombre  que fàcilment porten a convertir-se en un escèptic  en  quant a   que l’home es un animal racional i que per tant disposa de una experiència valuosa.

La historia recent  es una successió de barbaritats que constitueixen una època de la que tenim força informació i força desinformació, sempre difícil de digerir  i  de destriar el gra de la palla:

Guerra del 1914,  inici d’autodestrucció i preludi de la barbàrie de la Segona Guerra Mundial. El final de la República de Weimar,   l’ascens de un Hitler que conduiria al poder absolut, la temença i  l’odi, l’atac desencadenant a Polònia, l’intent de implantar un Nou Ordre, milions de morts, misèria absoluta, Auschwitz,  divisió d’Alemanya en República Federal i República Democràtica, descolonització imperfecta  dels imperis amb totes les seves conseqüències negatives,  aparició del capitalisme salvatge,  11 de setembre, terrorisme mundial i com a corol·lari  l’actual i total escepticisme polític de gran part de la ciutadania.

No faig cap referencia concreta al passat ni al present d’Espanya. No es necessari, es prou conegut  i es massa decebedor.

El llistat es incomplert, pero mereix una reflexió de tots. Em pregunto. Era evitable tota la barbàrie que hem passat?. Perquè es va produir?.  Perquè ningú va ser capaç d’aturar aquesta falta de sentit comú, de empatia amb els altres, de supèrbia del poder, de menyspreu i odi.

Però avui, també em pregunto. Perquè ningú es capaç   d’aturar la actual falta de sensatesa política, de sensibilitat humana, de partidisme exagerat, d’odis ancestrals  que  segueixen com si res hagués passat.

Sols em veig capaç d’entendre que possiblement molts ciutadans, sota la llosa dels esdeveniments històrics, no eren conscients de que els polítics del moment no mereixien la seva confiança i ells, els ciutadans, el que en realitat aspiraven era al mateix a que aspiren els ciutadans d’avui que, mes o menys,  es pot resumir en:

Democràcia veritable, respecte als drets humans, lluita contra la pobresa, objectiu clar de un nivell de vida acceptable, distribució de la riquesa sense conflictes, justícia justa, independent i  apolítica, estat de dret,  absència d’actituds dictatorials, establiment del diàleg i no de les amenaces, insults i imposicions  en les divergències,  lluita real contra la corrupció, polítics que no menteixin i no s’enriqueixin il·legalment, llibertat de pensament, de consciencia i d’expressió, progres, tolerància,  poder clarament delimitat, respecte a les minories,  als seus drets i a les seves llengües,  educació eficaç dintre normes clares de convivència, constitucions i lleis fonamentals que comencin amb l’afirmació de que la dignitat de les persones es inviolable.

Però ja hi ha qui torna a predicar tot el contrari, en una suposada  defensa de la pàtria, el pa i la justícia. I com sempre passa, sempre hi ha qui de bona fe, o no,   s’ho creu.

Es evident que en una democràcia no n’hi ha prou amb el dret a votar. El dret a votar  es sols el principi. Cal ser conscient que la democràcia no es  fàcil i que el votant deu exigir-la (la democràcia i no l’odi i la repressió)  als seus polítics, els hagi elegit o no.

Pero parlant de llibertat  fàcilment  es troba qui  parla de llibertinatge.  Democràcia es llibertat i no llibertinatge. La falta de llibertat es dictadura. Es necessari distingir educació i adoctrinament. Cal   respecte a les opinions alienes,  saber escollir i decidir i  també a intentar discernir entre la informació i la intoxicació ideològica.

Algunes societats han evolucionat positivament al respecte, pero no totes. Hi ha societats  que enyoren la dictadura, la de la seva manera de pensar, ordenar, dirigir i salvar a la humanitat. Possiblement sempre quedaran salvadors de la pàtria disposats a reprimir als que no pensen com ells, convençuts de que sempre tenen la raó i la veritat esta de part seva. Sembla que no te remei.