

Un tomb per Barcelona centre
Un ja té els seus anys i sense arribar a fer una vida monacal havia reduït l’activitat social durant una llarga i pesada temporada. Cansat de la reclusió i sense eliminar l’emprenyadora mascareta vaig decidir sortir del meu territori de Les Corts i anar a Barcelona-centre on vaig fer una llarga passejada.
Ningú tenia clar la futura reforma de les Rambles
Vaig decidir anar a les Rambles: Botigues, bars i establiments tancats, profusió de pintades i grafits (art popular?, horrible), però semblava que la ciutat començava a reviure. A l’obligada parada a les Boades hi havia un bon ambient. La Virreina, Santa Mònica, Gran Teatre del Liceu, reviscolaven, la Boqueria, i la Font de Canaletes i l’Ateneu Barcelonès obert. A les Boades vaig trobar un exemplar de El Raval, el diari del barri amb unes pàgines escrites en àrab, urdú, tagàlog i bangla. Tot és bo si afavoreix la comunicació veïnal, que no es fàcil. Em va semblar que Barcelona despertava i deixava entreveure una certa normalització.
Em vaig trobar amb vells amics, sortosament sans i estalvis, actius com sempre. Vaig preguntar com veien el futur de la ciutat després de la clatellada vírica. Boira total. Clar que els meus amics són ja un pèl carques però no beneits ni despistats. Ningú tenia clar la futura reforma de les Rambles ni de la via Laietana, l’ombra del tramvia generava la possibilitat de que destrossarà la Diagonal, la temença de com acabarà el plantejament d’illes, carrils, furgonetes de transport que no saben on aparcar, voreres ocupades per distribuïdors de paqueteria (delivery and riders), motos i patinets, bars ocupant l’espai circulatori protegit per barrerons grocs era general. I cal afegir que del Tramvia Blau res de res, sobre l’Hermitage sembla que ha guanyat el negativisme. I per cert un recomana anar a Màlaga: 600.000 habitants, bons hotels, acollida plena a la cultura, museus, teatres, èxit de turisme i alegria de viure.
La llibertat d'escollir on viure avui és cada dia més fàcil
La pandèmia ens ha fet molt mal, però aprofitant la mateixa sembla que es vol acabar amb aquella Barcelona dels Jocs Olímpics, però en sentit contrari, en lloc de construir i facilitar la vida es té la sensació que la decisió és destruir i complicar. No és necessari impedir nous hotels si algú vol invertir-hi, cal promocionar museus, teatres, bons espectables, ajudar a la restauració, facilitar horaris flexibles i lliures, avingudes i carrers sense impediments, equilibrar però no perseguir el turisme i els creuers, col·laborar a solucionar el problema de l’aeroport i deixar de tancar-se amb la negativa continua.
Les ciutats deuen viure com a ciutats i la ruralia com a ruralia. La llibertat d’escollir on viure avui és cada dia més fàcil i ho serà cada dia mes si es fan les inversions necessàries en comunicacions per tal de connectar els dos ambients i que sigui fàcil viure en qualsevol d’ells, a gust de cadascú, sense barrejar-hi ideologies alienes, ja que els horts es deuen planificar en el camp, del que sempre han format part i les ciutats cal que siguin acollidores, però sense perdre les seves característiques pròpies, lliures encara que reglades democràticament i mai sotmeses a imposicions absolutistes o totalitàries.
La passada setmana Pedro Nueno firmava un article periodístic sobre la bona labor de les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet assenyalant l’absència d’accions incorrectes en benefici propi. Escolis Albats no entra en aquest tema sinó que es queixa de què l’Alcaldia sembla contemplar la ciutat com a propietat particular. Cert que les seves decisions mai seran al gust de tots, però, possiblement, moltes d’elles no compten amb una informació adequada a la ciutadania ni amb el seu recolzament.