Un català a Madrid
El tema fa temps que està guardat en la carpeta d’idees i esborranys per un Escoli Albat. La consideració del mateix té el seu origen en el tema de la columna “Futurs Imperfectes” de Marius Carol publicat a La Vanguardia el 26 de maig baix el títol “Sota Sospita”. És un tema complicat perquè fàcilment deriva a un aspecte polític, que existeix, però en el que també poden influir experiències personals i més o menys ingènues com s’escau als Escolis.
Madrid al cielo
Literalment, Marius Carol diu (i per mandra de traduir reprodueixo la versió castellana que disposo, tot sigui per crear més ambient): “Es possible que uno de los problemas de los catalanes, no el único, sea que, cuando viajan a Madrid, no acaban de deshacer la maleta. Un catalán en Madrid es alguien que cuando ha cogido la llave del hotel, ya esta pensando en volver. Y eso ocurre a pesar de que se trata de una ciudad en la que se entra sin llamar, que acoge mas que recoge y donde nadie pide explicaciones”.
L’Escoli, sempre Albat, no té per objectiu donar la raó a Marius Carol ni deixar de donar-li, sinó fer un comentari que reflecteixi una vivència personal de molts anys de contacte amb la capital.
Allò de “Madrid al cielo” és similar al que diem aquí sobre “la millor terreta del món”. I comparar és difícil, però crec que abans Madrid era una ciutat que tendia més al concepte primari de “villa y corte” y del “oso y el madroño”, del tipisme, dels costums castissos i pinxos i de la tauromàquia, era una ciutat acollidora, alegra, divertida, un pèl frívola i oberta al foraster i Barcelona era una ciutat més moderna, activa i europea, amb el clàssic anem per feina. És una opinió.
Barcelona
Les al·lusions al fet català, que ja existien, eren suaus, més aviat superficials. La situació dictatorial i postdictatorial no donava per a més. L’ambient era distes, sobresortia l’abundància, diversitat i qualitat de la restauració, des de la dalt nivell a la tasca típica i l’elevat nombre d’espectacles era atraient. Molta vida extravertida, al carrer i als bars, amb una oferta de tapes impressionant. S’hi vivia bé. Potser quan ets jove no files tan prim i la visió potser és errònia, però no ho crec.
Barcelona era la gran ciutat espanyola, equilibrada, amb tendència a la visió europea, amb una superior oferta cultural, més tranquil·la i transitable, neta i ordenada, amb un temperament més introvertit i seriós. Es treballava més o potser dedicàvem més hores al treball. La vida social era més tancada, però sense impediments. Restaurants i espectacles comparables en qualitat i menys en quantitat. Les tapes eren una forma culinària estranya i poc trobadissa (com ara). La idea que era bo treballar a Barcelona i gaudir de la diversió a Madrid no era un concepte estrany.
Em conformo amb aquestes apreciacions superficials prenent en consideració que ja fa anys que les meves visites a Madrid són escasses, però hi mantinc un bon nombre de bons amics de veritat.
Madrid i Barcelona, evolució
Madrid ha millorat, és una gran ciutat, amb una enorme protecció i ajuda oficial, però ha perdut al mateix temps un bon nombre de les seves característiques vitals, possiblement a causa de l’ego exagerat i de la politització massiva. Ja no és tan amable i oberta.
Barcelona ha empitjorat molt, moltíssim, i les seves característiques vitals han quedat reduïdes a un petit reflex dels temps passats.
I no crec que tot sigui degut al fet que Madrid té avui el poder i l’economia assegurats. Barcelona no té ni una cosa ni l’altra, però ha perdut el rumb, empitjora cada dia, la vida es va fent més reduïda, pesada, avorrida, monòtona, tancant totes les possibilitats positives a causa d’una minoria que aspira a convertir-la en una ciutat suposadament idíl·lica, però inhabitable, tant en l’aspecte físic com ideològic i cultural.
La culpa no es pot donar a la pandèmia sinó que cal sumar-hi el desgovern municipal i un pèssim ambient de convivència del que no es pot excloure la política com a causa.
Acabem recordant la columna d’Arturo San Agustín (La Vanguardia 31 juliol), que finalitza assegurant: Cada vegada em costa més retornar a aquesta Barcelona, a aquest disbarat urbà i captiu, a aquest bunyol d’aficionat, que, en aquests moments té nom d’alcaldessa.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български