Escolis albats: sortirem del confinament, ens acomiadarem dels morts i després…………

Caldrà recuperar-nos. Caldrà reomplir els buits. Caldrà superar l’estrès sofert. Caldrà deixar que passi el temps que tot, o casi, ho cura. Caldrà tenir una idea exacta del que es un o dos metres de distancia per passejar. Caldrà portar el mòbil per poder parlar amb l’amic que  tenim a un o dos metres (i que el mòbil tingui carrega suficient i les piles dels audiòfons estiguin actives). Seguirem enyorant els dinars amb la família, els dinars amb els amics, les Tertúlies de l’Ateneu, el cafè en el bar de la cantonada……i tantes coses mes.

I, a mes, caldrà  reorganitzar, apart del mon sanitari que ha quedat fet  un desastre,  el mon empresarial i del treball,  i fer números i no em refereixo al trist futur que es presenta per a molts ciutadans que no tenen diners per contar sinó  que els números també  tindran que fer-los els que manen a nivell de  país: Quant s’ha gastat? Quant devem?  Com ho pagarem? De que sobreviurem?

I es deuran prendre decisions pensades, estudiades i valides. No es pot presentar una operació de recuperació econòmica amb mesures erràtiques i tardanes con les de la lluita directa contra la pandèmia, sinó ben estudiades per  experts-experts, sense filosofies,  amb realisme i amb idees  ja  experimentades en altres casos i països dons  es millor no fer invents. I amb  total transparència en  un adequat  equilibri polític de les mateixes,  avui mes necessari que mai.

Possiblement serè esbroncat  i no serà la primera vegada,  però si em poso en la pell de un ciutadà del nord d’Europa, per dir-ho d’alguna manera,  i em proposen pagar el deute post-pandèmic  a escot entre tots els europeus penso que  hi posaria alguna objecció.

Es cert que el coronavirus s’ha expandit globalment i que tots hem de lluitar contra ell. Diria que pràcticament gran part del mon esta d’acord  en que  la solidaritat es mes que necessària en aquets casos, encara que sols sigui per egoisme dons hi va el futur  de tots. Però es respectable   la posició  de certs països europeus per els que la pandèmia suposarà també  un reves econòmic pero que el superaran amb certa facilitat en front d’altres que  es varen sentir rics fent us de diners prestats i varen invertir en corrupció pròpia, alta velocitat inútil, aeroports i edificis que ni s’han arribat a inaugurar i despesa publica incontrolada  mentre ells amb mes moderació   havien estalviat, o gastat menys  segons necessitats fonamentades, sense dilapidar els diners públics, propis o emmanllevats, tot dintre de una economia  realista i coneixedora   del que deu ser la   gestió  dels cabdals públics.

Axis algun país  va arribar a un deute equivalent  al 95% del PIB, que ja es prou gros i preocupant i quant han vingut  maldades o pandèmies se suposa podrà  arribar el 120%.

Pero el fet queda com  una simple anècdota: els sectors econòmics protesten, la despesa publica no necessària no es retalla i si fa falta es retalla la  despesa necessària, els sous reals dels polítics i alts governants son intocables, alguns parlen de pujar alguns impostos, ningú parla pero tothom tem mes problemes per els de sempre, per els que sempre paguen l’ànec, com diuen en castellà: pensions, salut publica, congelació salarial, atur……

I Europa te que ser solidaria!!!. I ho serà pero no es ingènua. La solidaritat existeix encara que sols sigui per necessitat, pero te un límit. Caldrà veure si hem sobrepassat aquest límit després de ser campions en endeutar-nos i en no millorar la productivitat. Estem segurs que el turisme  i  la construcció seran l’ancora futura de salvació com sempre?

La economia trontolla. Tothom ho sap i tothom  protesta pero ningú es mou. Es mes important la unitat nacional, la eterna lluita per la centralització política,  el repartiment de medalles, les traves a la lliure circulació del idioma català (que també es espanyol), l’ esport de tirar-se els plats per cap a la mes mínima,  de no entrar en un diàleg civilitzat i de  perdre un  temps que pagaren a preu d’or. Clar que  sempre ens quedarà la  Bella ciao i el  Cocidito madrileño

Europa ens ajudarà. Ho farà per no acabar de autodestruir-se. Pero sols ajudarà. Fugim de una vegada  de la cançó enfadosa de sempre exigint recursos. Ens ajudaran, si,  pero tindrem de posar-hi la pell. I les passarem “canutas”.