ESCOLIS ALBATS. S’HA ACABAT EL BON HUMOR?

Pere Costa

juliol 18, 2022

Altres espais

S'ha acabat el bon humor? El cert és que el mal humor augmenta

No sé si s’ha acabat el bon humor. El que si és cert és que el mal humor augmenta. Possiblement, o no, no ens adonem del fet. La gent està perdent el somriure. Va atrafegada, amb cara seriosa, preocupada, a remolc dels seus mil i un problemes. Raons no en falten. Millor dit sobren raons que ho justifiquen. Però aquesta posició soluciona alguna cosa? Evidentment que no i en molts casos encara complica més la situació. Fa poc recordava, la vida ja em dona per molts records, a Louis Armstrong, o potser era a Billie Holiday?, o potser als dos?, cantant When You’re Smiling, o potser el títol no era ben bé aquest, però venia a dir que quan somrius tot el món somriu amb tu. Avui veig massa gent amargada, amb conflictes i problemes, en un món en què els valors, els drets i els deures es menystenen. Deixeu-me dir que no vull dir que tingui raó, cosa que no cerco de cap de les maneres, ja que acostumo a equivocar-me sovint. No sé mesurar el somriure, però possiblement tots somrèiem una mica més que avui. El riure, el somriure i el bon humor acusen un fort descens. Algú va dir, no sé qui ni on, que el riure, el somriure i el bon humor no són deguts a la felicitat sinó que la felicitat està a riure, somriure i tenir bon humor. Potser és sols un joc de paraules, però val la pena pensar-hi. Una dita freqüent és la de pensa mal i no erraràs. I no la trobo acceptable, encara que possiblement sigui certa. M’agrada posar bona cara al mal temps, però no sempre és fàcil. Alguna vegada és difícil. Altres és molt difícil. Em ve a la memòria una pel·lícula que recomanaria: “Zorba el griego”. Deu fer una bona pila d’anys que la vaig veure per única vegada. Tot li sortia malament, però Anthony Quinn mai perdia l’humor. L’optimisme se’l menjava. Fabulós sirtaki. Deu estar visible a YouTube. No ho sé, ja que hi entro poc. Hem de donar la batalla i guanyar-la dins de cadascun o almenys intentar-ho. I ara m’adono que aquest Escoli no té ni un punt i a part. El faig per acabar. Com a corol·lari:

No deixem que ens guanyi la desesperança

No deixem que ens guanyi la desesperança. No ens preocupem massa del que no està a les nostres mans solucionar. Intentem tenir idees polítiques clares, les que sigui, mentre siguin factibles i raonables, però deixem de parlar, discutir, perdre el temps, amb els polítics. Evidentment, cal fer un esforç per saber i entendre el que diuen, ja que haurem de votar. Cal votar sempre a qui un cregui que és menys dolent. Però no els hi devem donar la possibilitat que ens amarguin la vida perquè ells viuen de les seves picabaralles, del seu objectiu de mai posar-se d’acord i de mantenir el seu modus vivendi. La verbositat política ha perdut els límits de la dignitat. Cada dia cal esperar a veure qui la diu més grossa. Cada dia cal esperar que la situació empitjorarà per tal de no solucionar-se. Potser si no els hi féssim cas, si deixéssim d’interessar-nos pel que diuen, opinen i pensen, si els castiguéssim amb el nostre silenci, potser seria possible que reflexionessin i que s’adonessin que cobren per mantenir el país, no per arruïnar-lo.

I cal no oblidar que l’humor és sempre l’últim recurs dels vençuts i que és l’últim vestigi de dignitat quan tot està perdut (Juan Pablo Villalobos), ja que queda poca fiabilitat fins i tot en els mitjans d’informació, plens de notícies tendencioses, quan no són d’origen fraudulent.

Aquí va néixer Escolis Albats que, junt amb Pau Miserachs, també acaba de morir. Volia escriure una nota d’acomiadament, però no em veig capaç. Hi ha notícies que no sorprenen per esperades, però són colpidores.

Vas ser un molt bon amic i et trobarem a faltar. Sols desitjar-te que hagis trobat la pau que et mereixes i que, des d’on siguis, puguis algun dia veure que els teus desitjos i anhels, pels que tant has lluitat, es facin realitat. Una abraçada.