ESCOLIS ALBATS: RECORDANT A JOSEP PALLACH

Pallach té un rostre de fermesa important, una mandíbula potent, l’expressió tossuda i serena. Els ulls vigilants, vius, amb un punt d’astúcia. La seva expressió és una de les més assentades en ella mateixa, de les més espavilades, i alhora cordials, que circulen pel país (Baltasar Porcel).

Avui, dia 11 de gener, el dia que casualment vaig néixer, Josep Pallach ens deixava. Avui fa quaranta-quatre anys. Va ser un polític que no va estar mai en el poder. Pedagog de professió, desprestigiat de manera dura i sistemàtica, ara per molts (o potser no) és recordat com l’home que tenia raó.

Aquest Escoli Albat no vol fer un recull de la vida de Pallach. Es conforma en fer un curt record de la seva activitat en la política catalana. Nascut a Figueres, quan té tretze anys ja guanya un premi per un treball sobre “República, Llibertat i Autonomia”. Un presagi clar. Després va conèixer l’exili, la persecució de la Gestapo i la presó franquista. El 1974 ingressa en el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya amb la idea de construir un Partit Socialista Català autònom i diferenciat de la Convergència Socialista de Catalunya de Raventós. El 1976 es constitueix el PSC-Reagrupament.

Volia una democràcia veritable, un autogovern i sota el nom de Desclot anava perfilant en el Correo Catalan el seu pensament sobre la transició política, en llibertat, dins Europa. Mai no hauria acceptat un PSC que no tingués vida pròpia i mai no hauria acceptat ser sols una branca depenent de Madrid.

Joaquim (Quim) Ferrer, bon amic i company de Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès va deixar escrit:

Josep Pallach tenia, com a grans conceptes del que havia d’orientar el socialisme català, tres principis:

Primer. El socialisme català havia d’organitzar-se de forma independent, sense cap mena de sucursalisme.

Segon. No havia de limitar-se a ningú, tant els que hi optaven des de l’esquerra, com des de conviccions cristianes i liberals.

Tercer. Creia que el socialisme català havia de coordinar-se amb les altres opcions polítiques sense cap pacte preferent amb els comunistes.

Acabem aquest curt record amb un comunicat del PSC-R que a la seva mort subratllava:

Catalunya ha perdut un home de raça, dels que forgen les nacions, dels que aixequen els pobles, ha perdut un home que, per sobre de tot, estava animat per una sola idea, una sola passió: Catalunya.

Val la pena recordar-ho.