Escolis Albats: la república de llivia

La dels Pirineus es una frontera molt particular, situada des del segle XVII sobre un espai concret, que abans no era fronterer i que ho esdevingué perquè un rei de la casa d’Àustria (abans que ho fessin els Borbons) no va fumbre ni cas a les constitucions ni a les Corts de Catalunya (Josep Clara).

Per qui estigui interessat en conèixer setanta histories d’homes i situacions centrades en els Pirineus, de la Cerdanya a la mar Mediterrània passant per l’Empordà, es recomanable llegir “Histories de Frontera” de Josep Clara. I de manera especial als que des de 1941 a 1955 no podíem transitar per la “zona impermeabilitzada militar” delimitada per la frontera amb França i una línia imaginaria mes o menys paral·lela i de uns 30 quilometres d’amplada si no obtenien, pagant, un salconduit especial. Espero que encara en quedin molts (em refereixo a persones de la meva quinta que ho recordin i no a salconduits).

Evidentment no explicaré cap de les setanta histories que retraten la situació fronterera d’aquells anys pero si em permeto fer un molt petit resum del penúltim capítol: “ La república imaginada de Llívia”, concepte desconegut per mi i que m’ha descobert el professor Clara. Una aportació al republicanisme.

Al 1939 alguns exiliats catalans ja pensaren en convertir l’enclavament de Llívia en territori republicà de Catalunya . Va quedar-se en una inspiració.

Al 1961 salta de nou la idea, que va provocar alarma entre la policia i l’exercit especialment de la zona fronterera, incrementant-se el nombre d’agents de vigilància i control (com si no fossin suficients els que normalment ens controlaven). Sens dubte la reacció va ser excessiva, com era normal en aquells moments, si es relaciona amb la veritable intensitat dels fets, pero la sensibilitat franquista era exorbitant.

La historia ens diu que no es va observar cap grup d’exiliats que intentessin fundar una república a Llívia i amb el pas dels dies el nerviosisme es va temperar.

Pero no deixa de ser curiós que davant les possibles intencions republicanes a Llívia, el cas no va existir mai en la premsa nacional pero si en va fer esment la francesa i la de l’exili. La situació informativa en la “unidad de destino en lo universal” era la normal, com avui es normal la diferencia del criteri seleccionador de noticies entre els diaris espanyols i catalans (no tots).

Sembla que els serveis de informació espanyols no varen tenir els seus millors dies i fins ho varen relacionar amb el Front d’Alliberament Nacional algerià .

Pero un diari francès, amb mes llibertat que els d’Espanya si be amb poc coneixement dels fets va informar que el secretari municipal de Llívia, Francesc Aleix havia estat detingut i traslladat a Girona, fet relacionat amb els rumors que circulaven.

I el fet era cert i els antecedents polítics del detingut no li eren favorables ja que al 1939 havia sigut condemnat per estar afiliat al Partit Comunista, pero després i passada la excitació de la victòria fou depurat i s’afilia a “FET i de las JONS” guanyant-se la consideració de addicte al “Movimiento”

Una vegada traslladat a Girona i en espera de decisions l’adscriviren provisionalment a la secció de administració local i encarregaren la secretaria municipal de Llívia al secretari de l’ajuntament de Puigcerdà. Ignoro si varen concedir-li un increment de sou.

Al 1963 per fi Francesc Aleix va poder concursar de nou i va obtenir la secretaria de Sant Pere de Premia (Premia de Dalt).

I aquí s’acaba la petita historia, curiosa i real, si be amb escàs valor i molta fantasia de l’intent de que Llívia fos una república catalana ubicada dins de territori francès.