La guerra ve de lluny en el mapa genètic humà
És trist haver d’acceptar el títol d’avui. Possiblement, a la prehistòria quan la humanitat es va estabilitzar en petits grups aparegueren les baralles motivades per la possessió d’aliments, o potser ja s’iniciava un cert rebuig entre les diferents branques genètiques. Els problemes es compliquen, molts anys després, amb l’ocupació de territoris, l’aparició de les religions, l’afany de poder i domini sobre tota l’oferta de la naturalesa, l’aparició del comerç i de l’economia, la falta de comprensió i diàleg…
A Europa li ha faltat estratègia
Escolis Albats no vol mostrar un especial interès en la història en general, però tots tenim un record immediat de la nostra, de la viscuda personalment o de manera llunyana, amb danys personals directes o sense.
Els meus records personals s’inicien després de la Primera Guerra Mundial i concretament amb la Guerra Civil Espanyola, la dictadura, la Segona Guerra Mundial i un seguit de guerres de segon ordre coincidents amb l’entrada al segle XXI. Un recordatori més recent pot ser el significatiu atemptat a les Torres Bessones de Nova York el 2001 amb el que es torna a alterar l’ordre internacional aconseguit, apareixen les crisis en les institucions polítiques i econòmiques i la incertesa cara el futur es planteja, encara que de manera difosa.
Caldria recordar com a factors afegits la crisi de Lehman Brothers, l’estratègia de l’islam, el paper creixent de la Xina, els nous camins de l’economia (construcció d’oleoductes i gasoductes, milers de quilòmetres de xarxes de ferrocarril, la globalització), la política no sempre encertada de les grans potències mundials. Tot porta a una nova etapa de transformació del món, evident i imparable, mentre continua la “lluita armada” per l’alliberació dels pobles, el manteniment de les teocràcies i acaba de complicar-ho tot el canvi climàtic, la crisi energètica, la crisi de l’euro, les migracions…
Lluny queda l’Europa del Tractat de Maastricht i l’aura fundacional europea trontolla. Potser caldrà recordar l’abandonament de Geòrgia a la primera dècada del segle, la política amb Ucraïna a la segona i tercera dècada de segle, la influència del Brexit i la política de Trump.
Europa no ha estat activa on i com devia, li ha faltat estratègia, ofegada per la burocràcia, amb moltes dificultats per prendre decisions a causa del nombre de membres i els distints objectius i potencials. Els països nòrdics i els del sud tenen moltes diferències quant a la manera d’entendre la vida, el treball, la competitivitat, la corrupció i l’aportació econòmica comunitària.
La guerra mai no és una solució
Resumint, moltes reunions, poques decisions, navegant sempre entre els EUA, Rússia i la Xina. Europa és una potència però no decisòria ni en els problemes mundials ni en els seus propis problemes interns.
Val la pena recordar un editorial de Jordi Juan a La Vanguardia, amb el que no sempre estem d’acord, i que cal llegir amb ànim constructiu davant el fet de no trobar solució a molts problemes: “Governar és avui una tasca de valents. Els moments actuals no són fàcils per ningú i els governants poden tenir la temptació de no fer res i esperar. Són temps difícils en què es governa massa pendents de l’opinió pública i la publicada. Axis no es pot avençar.
La guerra mai no és una solució, però moltes situacions acaben amb una guerra. L’animal humà no troba el camí adequat i no reflexiona amb l’experiència del seu passat.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български