ESCOLIS ALBATS: ESTUPIDOLOGIA

L’estupidesa no és cap inconvenient en la política (Napoleó Bonaparte)

No subestimis mai el poder de la estupidesa humana (Robert Heinlein)

L’estupidesa es un problema desagradable que presenta una enorme difusió i freqüència i és origen de molts errors. Si fos produïda per un virus seria possible preparar una vacuna però no es així. El que si és cert és que es difon i es contagia com si tingues un origen víric.

En la història de la humanitat s’han presentat, i es presenten, greus problemes que podien haver-se previst i evitat o almenys atenuat, però s’ha preferit, estúpidament, esperar a què es solucionessin sols. A tall d’exemple els produïts per l’envelliment de la població, l’ús de combustibles fòssils, l’increment de la població, les freqüents crisis financeres, la presentació d’una pandèmia. Sembla que al món hi mani la miopia mental i l’estupidesa i això comporta una falta de reacció enfront dels problemes i que moltes vegades sigui pitjor el remei que la malaltia.

Un reguitzell de decisions de l’autoritat competent es poden relacionar amb l’incompetència per falta d’un estudi previ correcte del problema a resoldre, del total desconeixement del mateix, de les conseqüències de la decisió a prendre o de l’absència d’interès en solucionar-lo.

Funciona el procediment per elegir la cúspide del poder democràtic? Es busca als més ben preparats? El vot es basa en la ideologia o en la idoneïtat de les persones?

La paraula responsabilitat comença a ser tabú, escapolir-se de les obligacions que comporta no és un fet infreqüent. I tampoc ho és trobar a persones estúpides en càrrecs importants, nominades sota criteris que poc tenen que veure amb la competència i els mèrits objectius.

Una persona estúpida fàcilment por causar danys a un altre, a un grup determinat o a tot un país, segons el poder que tingui, especialment si es creu que no ho és i defensa desaforadament les seves desastroses decisions. Caldrà, en aquests casos, esperar les properes eleccions i repetir l’error?

Però els que pateixen aquesta anomalia acaben creient-se millors, més llestos i més savis que els votants pel sol fet d’haver obtingut el càrrec i acostumen a estar rodejats de gent que sap treure profit de la seva estupidesa, aprofitant la falta de mesures eficaces per limitar i controlar el seu poder.

Una de les manifestacions més nefastes de l’estupidesa és la burocràcia, que és un mal desesperant i crònic, faltat de tot sentit pràctic i protegit per l’estupidesa del poder ja que és fruit de la seva ineficàcia i incompetència.

Una altra de les manifestacions de l’estupidesa és creure que cal tractar a la gent com si fos idiota, presentant-se com l’única solució messiànica als problemes d’un país. És una manera clara d’arribar a un fonamentalisme polític i excloent.

S’hauria de poder examinar als polítics sobre el nivell d’estupidesa, de sentit comú, de capacitat de recolzar el poder sense prohibicions dràstiques i judicials, del sentit de la responsabilitat i de la tolerància a les crítiques.

Montaigne assegura que possiblement ningú està lliure de dir estupideses, però el mal està en fer-ho agosaradament. De Gaulle afirmava que sols els imbècils no s’equivoquen mai i Hegel deia que els governs mai no han après res de la historia. Pau Miserachs creu que Catalunya es mou cap a la ruptura amb l’estupidesa (El Punt-Avui. 2014) i assegura que cal formar a la ciutadania en l’amor per les lleis justes, la defensa dels drets humans i a les minories, perquè quan això falla donem espai a l’estupidesa i és que mai no hem sentit dir que els reis odiessin la monarquia ni que els dictadors pensessin a deixar-ho i tornar la llibertat al poble (La Opinió Socialdemòcrata. 2018)