Escolis Albats: estrés o avorriment?

Vivim com si fórem immortals (Kant)
El plaer es l’origen i l’objectiu de la vida feliç (Epicur).
Mentre estem aquí, la mort no està aquí , però quant la mort esta aquí nosaltres ja no estem aquí (Epicur altre vegada).
No es prengui la vida massa seriosament, mai sortirà viu d’ella (Elbert Hubbard, cit. Pilar Rahola)

No soc massa partidari de donar consells ni de fer recomanacions en el sentit de facilitar el que avui se’n diu autoajudada i tampoc tinc aptituds de predicador. No crec prudent donar consells dons ja tinc suficient amb els pobres resultats dels que em dono a mi mateix, pero reconec que la suma de confinaments , mascaretes, distanciaments, rentat de mans, estadístiques, responsabilitats i incert futur produeix estres o avorriment, en els casos mes lleus, que cal evitar ja que la pandèmia seguirà.

I es per aquest fet que em permeto, per una vegada, fer una sèrie de consideracions personals, influenciades per la edat i llegides, copiades, modificades, pensades o escoltades desprès del recés, mes o menys tranquil, a que el coronavirus ens ha sotmès.

Les consideracions que resumeixo com a defensa personal contra el coronavirus no son especifiques sinó generals. O sigui poden aplicar-se a cadascun dels problemes que cada tres per dos il·luminen la nostra existència. Si son útils estaré content i si no serveixen sols cal pensar que en pocs dies desapareixeran de la primera pagina de elrepublica.cat

Si considerem el poc temps que passem a la terra moltes coses que fem resulten ridícules ja que quant ens distrèiem un moment ja ens ha passat la vida i durant casi tota la nostra existència possiblement no ens hem parat a pensar que era la nostra ultima i única oportunitat de gaudir-la.

Ens ha valgut la pena l’esforç accelerat de buscar opcions, contactes, relacions o una vida mes rica en el sentit que sigui?. No em lluitat massa per “realitzar-nos”?. Perquè ens hem deixat educar com animals productius? Possiblement la cosa ja no te remei però al arribar a un cert moment de la vida en que ens han confinat s’ha presentat la possibilitat de conrear l’oci. L’oci ben entès es magnífic, mai com a símbol d’avorriment sinó com antídot per alliberar-nos de cabòries inútils.

No confondre l’oci amb la tele, el cine, el diari, el treure el gos i el xarrup, si be son coses bones i compatibles. Però perquè es tan difícil decidir un dia deixar el rellotge, el despertador, el mòbil, la tele, el diari i comprovar que passa si es deixa fluir el temps?. No es que calgui prescindir d’ells sinó de intentar trobar un millor substitut o complement. Evidentment tampoc cal estressar-se en buscar l’oportunitat d’omplir i fruir de l’oci ja que un excés també pot ser perillós.

I no es deu oblidar mai que passejar es bo (amb mascareta i amb gos o sense ). I també, de tant en tant, buscar uns moments per estar sols, per pensar, sense lamentar-nos de res, cosa que cal evitar sempre i no oblidar que intentar buscar la plena felicitat porta a la infelicitat.

Em oblidat la felicitat de l’oci improductiu que pot ser l’objectiu del que ens queda de vida a la nombrosa tribu dels jubilats . Que no significa rascar-se el melic sinó la dedicació a coses no lucratives amb calma i bons aliments. Aquí esta, com exemple, el gran invent de la tertúlia, amb persones afins però amb ampli ventall de idees i una bona quantitat d’optimisme. Sense oblidar la mascareta i que entre 2 i 10 persones es pot organitzar legalment una tertúlia/dinar o un dinar/tertúlia. Al menys fins avui.

Perquè no irradiem felicitat, amb gran o petita escala?. La intensitat dependrà possiblement de si verdaderament ho som molt o poc. Però cal intentar-ho, els temperament alegres repercuteixen positivament en els que els volten i aquets en els primers. Sempre. I per cert quants amics tenim que no recordem el temps que fa que no sabem res d’ells?. Per què serveix el mòbil?.

Els romans distingien entre otium, l’oci positiu, loisir en francès, y osivitas, l’oci negatiu, oisiveté en francès. Fa centenars d’anys treballar era possiblement la única opció vital. Sortosament avui existeix l’oci del jubilat que cal positivar.

Heu pensat amb el goig de portar la contraria, amb seny i naturalment sense passar-se?. I cultivar la ironia també amb seny? .I embrancar-se en divagacions poc útils? . I no parlar mai de política?.

El text escrit sembla una “moralina”. Per cert ignoro si “moralina” esta acceptada per el IEC, si be no deixa de ser un concepte tòpic, superficial i possiblement poc útil, i alguna vegada fins pot ser perillós.