ESCOLIS ALBATS: DEL SILENCI I DE LA CRIDÒRIA.

De tant en tant cal reposar, tancar els ulls, pensar. Per fer-ho cal deslligar-se, sols per uns moments, de la política, de la pandèmia, del deute colossal que ens perseguirà durant la nostra i propera generació, del canvi climàtic, dels mil i un problemes de cada dia i referir-nos a una situació, que generalment sols provoca comentaris desanats i esbraveïts, a un tema que, tot i ser important, generalment ocupa un lloc remot en les nostres inquietuds i encaparraments, i que es pot resumir en l’antagonisme entre el soroll i el silenci.

Potser millor començar al revés. No se perquè. Potser perquè el silenci sembla que va existir abans que el soroll.

El silenci que avui ens atrau no és el considerat com absència de soroll, sinó el que s’escolta quan res, o poc, se sent. No és el fet de no parlar o callar (i molt menys el sempre qüestionable silenci administratiu), sinó de buscar la calma i la tranquil·litat al estar amb un mateix i escoltar-se.

L’edat mitjana va desenvolupar el concepte del silenci i recolliment, des d’un punt de vista religiós, de contacte amb la divinitat i de menyspreu i allunyament del món. Posició contrària al actual pensament de relació universal i obert.

Però hi ha silencis bons (a part dels que generen els veïns quan deixen de fer soroll) dels que podem fruir, i cal fer-ho. Els trobem en el silenci del bosc, el riu, la muntanya, la neu, la nit al camp, el mar, la ciutat dormida, les ruïnes històriques, el desert, els museus, els concerts musicals, una bona companyia… Sovint són silencis no necessàriament silenciosos, però omplen i assosseguen la vida.

El món d’avui no té res a veure amb el silenci, sinó que s’acosta a una vida immersa en el soroll. El soroll és constant en les nostres vides i més en les grans ciutats, amb els mitjans de transport, la música ambiental, mòbils, televisions, sirenes, crits, festes, reunions…. un guirigall.

El silenci fa pensar sovint, equivocadament, amb la solitud. Causes socials, econòmiques, laborals, la cerca d’un espai vital propi i lliure, porten a que, en alguns països, el 30% i més de les llars estiguin constituïdes per una única persona. La soledat acceptada no és estar sol, sinó estar amb un mateix, però és difícil no relacionar aquesta situació amb el silenci.

Cadascú que tregui les seves conclusions si és que se’n poden treure, però acabarem la reflexió amb el testimoni del Dr. José Luis Jimenez (Universitat de Colorado), que assenyala l’eficàcia del silenci en la transmissió del Covid-19, assegurant que minvaria la seva difusió si parléssim menys i amb un to de veu més baix, perquè es reduiria la producció de suspensions de partícules víriques i amb mes raó si no s’usen mascaretes. Freqüentment ens reunim formant multituds, colles o grups excessius i si, a més, es parla amb un to alt, es crea amb facilitat un ambient de cridòria i guirigall.

I no seguim amb el guirigall polític, en absència del silenci i amb la màxima presència ambiental. Serà un altre dia.

Deixar de cridar no vol dir deixar de parlar sinó parlar sense cridar. És bo per les cordes vocals, ajuda a entendre’s amb més facilitat i, sembla que redueix els contagis vírics, que bona falta ens fa.