ESCOLIS ALBATS: CORREDOR MEDITERRANI

Va existir un tren considerat com el primer corredor ferroviari europeu, avui desaparegut, conegut com l’Orient Express, que unia Paris amb Istambul i que tenia connexions amb les capitals properes al seu trajecte. Un tren luxós, que va iniciar la seva activitat el 1883, a càrrec de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i va deixar de funcionar el 2009 entre altres causes per la competència del tren d’alta velocitat i de les línies aèries. O almenys alguns ho diuen així.

Va ser com el final d’una época europea que estava orgullosa de l’Orient Express i l’inici d’una altra caracteritzada per l’alta velocitat i la necessitat del tren com a mitjà de trasllat rapit i transport de mercaderies mes fàcil i econòmic.

Però no tota Europa va impulsar al mateix temps la tecnologia del TAV (tren d’alta velocitat), perquè a Espanya no va començar a funcionar fins el 1992, amb la línia Madrid-Sevilla i fins el 2008 no es va acabar el tram Madrid-Barcelona. D’aquesta manera, es va obviar la necessitat del corredor mediterrani del qual se n’havia començat a parlar el 1987.

Però, l’AVE espanyol no ha solucionat el problema del transport a nivell nacional. La configuració radial de la xarxa amb centre a Madrid i la decisió de connectar les capitals de província amb el centre no ha cobert les necessitats quan al transport ràpid de mercaderies dels llocs de producció als de consum i exportació i el bus segueix sent el mitjà de transport preferit.

Com a conseqüència la columna vertebral de l’economia situada vora la mediterrània ha quedat aïllada dels principals ports marítims exportadors i s’han fet moltes inversions quan a facilitar els trasllats d’un nombre molt reduït de persones des de la perifèria a Madrid amb finalitats exclusivament electorals.

Jordi Torrent ens fa un interessant estudi sobre “Qui salvarà el Corredor Mediterrani?”. Centra el tema en la frustració del seu endarreriment mentre es produeix el naixement d’estructures gegantines de transport com són la ruta de la seda i el canal de Panamà, i seran en el futur la ruta de l’Àrtic i la del cap de Bona Esperança, que tindran un gran impacte al Mediterrani.

El tema mereix una mica d’història. Els romans ja eren conscients de la importància del que és avui, la zona del Corredor Mediterrani. Però, des de l’imperial decret de Nova Planta es va imposar el concepte d’estructures radials peninsulars. Espanya centralitzada. Ara s’ha convertit en un debat polític, generalment sense oposició frontal, però sí amb múltiples reticències i decisions equivocades al desviar inversions a infraestructures infrautilitzades i menystenir les que són rendibles.

L’autor també reflexiona sobre el fet que cada dia més de 10.000 camions creuen la frontera a La Jonquera, mentre que tan sols hi ha entre 10 i 20 trens entre Portbou i El Pertús. També ressalta l’increment del comerç marítim que els ports del Mediterrani no poden aprofitar per falta de bona connexió ferroviària, els problemes dels grans centres de distribució de mercaderies, que no poden disposar de via fèrria, i fa patent la demagògia i la incompetència que han polititzat el problema.

La Unió Europea, el 2013, consagra definitivament la necessitat del Corredor Mediterrani. Els intents d’anular-lo per part de Madrid són evidents, arribant al màxim disbarat en el plantejament del Corredor interior que cap economia podria suportar.

Al mateix any (2013) Xi Jimping (Xina) rellança la nova ruta de la seda. Van passant els anys i el Corredor Mediterrani segueix sense futur i la ruta de la seda es una realitat. El Corredor Mediterrani difícilment arribarà mai a Algeciras i cal recordar l’extraordinària inconsistència de la línia fèrria única entre Vandellòs i Tarragona.

Clar que a cada canvi en el Govern de Madrid es planteja un suposat avenç o una paralització del Corredor però amb temps i paciència sembla que està assegurada l’arribada a València, cosa que ajudarà a l’economia dels ports de Barcelona i València, la industria de Tarragona, Martorell, Almussafes, aeroport del Prat i Girona……Però no sembla possible que passi d’aquí.

Un somni final. Un conte final de Jordi Torrent. La possible inauguració, amb capital xinés, del túnel de l’estret de Gibraltar, que tan sols són 27 quilometres. Seria la seguretat del Corredor Mediterrani i la possibilitat de tenir via directa des de Ciutat el Cap (ruta del Cap de Bona Esperança) fins a Beijing, convertit en capital mundial.

Molt recomanable la lectura de l’obra de Jordi Torrent de la que hem espigolat i exposat una molt petita part. Paga la pena.