Escolis albats: breu record de unamuno

“Vencereis pero no convencereis”

Miguel de Unamuno va morir al 1936. Parlar d’ell avui pot semblar com voler  ressuscitar un espectre. La demostració que no es axis es la recent publicació  a Espanya de l’obra “Unamuno” de la que es autor Arturo Barea.

Barea, republicà exiliat, va publicar  al 1952, en angles,  l’assaig a que ens referim editat a  Anglaterra i a Estats Units.  La obra  es va reimprimir  en castellà  al 1959 pero a Buenos Aires. Fins ara, al 2020,  no s’havia editat a Espanya.

Unamuno, basc de classe mitjana,  es popularment conegut per el fet de  que al esclatar la Guerra Civil al 1936   es va proclamar partidari del cop militar franquista.  I potser es encara mes conegut per el seu mític discurs a la Universitat de Salamanca  encarant-se a Millán Astray,   fet que va suposar la seva destitució com a rector de la mateixa.

Definir a Unamuno no es fàcil: pensador, assagista, novel·lista, poeta, dramaturg, periodista, professor, diputat. Una vida mes aviat aïllada, mal interpretat, excèntric políticament. En els seus orígens a Bilbao  va  viure els conflictes socials, religiosos, polítics i idiomàtics del moment entre una Espanya Estat i una innata desconfiança   en el Govern madrileny. Ell no encaixava en cap grup intel·lectual,  somiava en una síntesi de les dos  Espanyes i al final se sentia estranger a casa seva. Nascut al 1864 aconseguí la estabilitat amb el nomenament de rector de la Universitat de Salamanca (1901). Les seves opinions polítiques van ser causa de ser  destituït per el regim monàrquic al1914 i de la seva reposició al 1931 per la República, jubilant-se al 1934. Reelegit per el Govern de Burgos al 1936 va ser altre vegada  destituït ara  per  Franco per el seu enfrontament, ja citat,  amb Millán Astray i confinat a casa seva fins que va morir.

La seva idea d’Espanya la exposa en “En torno al casticismo” on  parla   del caràcter nacional, el rebuig al” casticismo”,   l’aïllament espanyol vers  Europa, la necessitat d’abandonar la Espanya “eterna” i viure en el present, d’enterrar el quixotisme i la “vieja casta histórica”.

En “El sentimiento trágico de la vida” enfoca la necessitat de una regeneració d’Espanya després del desastre de 1898 mentre escriu uns quatre mil articles periodístics  tant per arrodonir el trist salari de catedràtic com per exposar la seva ideologia encara que de manera agressiva, reiterativa, contradictòria a voltes, sense oblidar una constant preocupació sobre Deu,  la immortalitat i la por a la mort. Gran crític de la esquerra política fou també adversari del sistema monàrquic-conservador.

El preocupa trobar sentit a la vida i el desespera el dubte del mes enllà. La fe no li servia massa, ell volia creure pero sobretot saber i poder seguir desenvolupant-se en la immortalitat, si be pensava  que la fe en la immortalitat era irracional.  El dogmatisme catòlic no el satisfà, la meva religió, diu,  es buscar la veritat en la vida i la vida en la veritat. Axis arriba a un conflicte irreconciliable que accepta particularment. Arturo Barea acaba la seva obra amb el següent text:

“No hay español pensante que no haya sentido, voluntaria e involutariamente, la influencia del pensamiento aguijoneante, estimulante, irritante y humillante de Miguel de Unamuno. En esta generación actual su agonía e incurable cisma interior nos tocan a todos pero  también nos ha dejado un legado de valentía moral y de integridad. Un pensador que enseña como convertir el conflicto, la contradicción y la desesperación en fuente de energia tiene algo que ofrecer a los hombres de nuestra época”.