Escolis Albats: a un vei que te un gos que lladra

Per evitar males interpretacions voldria deixar clar els meus sentiments: M’agraden els gossos, he tingut un  gos company de jocs i d’aventures  quan era  infant i un gos amic quan vaig madurar,  i la meva professió comporta una fonamental cura dels animals.

M’agrada veure, quan m’allibero legalment del confinament,   el que fan dos gossos quan es troben: ignorar-se, lladrar d’alegria movent la cua si simpatitzen o bordar a voltes enèrgicament si no es cauen be.  Existeix una certa simptomatologia especifica segons els sexes. Mes o menys el que fem els humans.

Entenc el problema del que te un gos  al intentar satisfer les seves necessitats fisiològiques. Cal acompanyar-lo al carrer dos, i millor tres, vegades cada dia i fer recollida o dilució dels productes excretats. Pero val la pena dons la felicitat del gos ajudarà a la felicitat del seu company humà, correntment conegut com el seu amo.

També cal considerar  que en aquesta vida una de les exigències que tenim els humans i que poques vegades  recordem es    intentar ser feliços tot i les mancances que  toqui viure. Aquesta felicitat a mes de ajudar-nos a suportar confinaments i molts altres entrebancs,  també es reflectirà en la felicitat del gos, que igualment  mereix ser-ho.

Ara be, abans,  quan jo tenia un gos com a company de infància ens masegaven amb el que en deien normes d’educació i bona criança. Entre les possiblement  excessives indicacions a complir n’hi havia una de fonamental: no molestar, incomodar, importunar, empipar, fastiguejar, xeringar, no deixar viure, donar mala vida, fer la guitza o emprenyar (vulgarisme) als demes.

Estimat veí/veïna i a tots els que tinguin un gos lladrador, si us plau cuideu-lo be i feu tot el possible perquè sigui un gos feliç dons contribuirà a que vosaltres també ho sigueu. Pero recordeu-li  sobretot la ultima  de les normes de la bona educació que ara sembla hem  perdut als gossos i alguns humans. Deixeu que de tant en tant el gos es desfogui sortint el balco lladrant  si es el que li plau, pero tot dintre de una petita norma de vida i de bon veïnatge, una estona sentint els lladrucs de un gos feliç també pot contribuir a la felicitat dels veïns, pero si  contínuament, o casi contínuament, a cada moment, a cada tres per dos, a cada petit soroll, a cada gos que veu des de la seva balconada,  el seu gos lladra o borda  cregui’m, es massa. Els gossos també mereixen viure en democràcia encara que sigui un concepte mes ideal que real entre els humans pero, com deia un cèlebre personatge de mala memòria, “dentro de un orden”. Gracies.