Hem sentit a parlar de la llibertat de molts ciutadans castellanoparlants que se senten espanyols en prioritat, ofesos, indignats i molestos per què una minoria catalana va tirar endavant un procés català d’independència aturat al darrer minut.
La consideració a fer és si en nom de la llibertat pot impedir la societat exercir el dret de fer davant el poder qui es creu amb el dret com a individu i/o en nom de la sobirania popular, és a dir el mandat democràtic.
La política s’ha de veure com el medi de que disposa l’individu per no haver de desesperar a qui les destrossa la seva dignitat. La llibertat ho és tot en política. Sense llibertat és molt clar que no hi ha democràcia.
L’autoritarisme d’Estat no té cap dret moral per constrènyer les minories nacionals a no pertorbar l’ordre imposat per l’Estat.
L’ambició es troba ara en els partits polítics que estan obligats a fer una simbiosi de raó o racionalització a l’exercici del poder i l’activitat dels representats polítics. Però l’acció popular ha d’impedir tota restricció dels drets individuals.
Existint una majoria constitucionalista a Espanya s’han de garantir els drets de les minories i la dissidència democràtica que és la via natural per establir la veritat de les coses. Els ideals doncs, estan per damunt dels partits i els grups sectaris. És per tant la sobirania de la raó i l’equitat el que interessa.
En democràcia cadascú i tothom té dret a saber i fer, produir-se lliurement i assumir les seves pròpies contradiccions. Però l’Estat tendeix a desposseir els individus de les seves llibertats, subvertint l’ordre social i la llibertat que é el veritable motor de la història, deia Alexis de Tocqueville.
Reformes polítiques i educació pública són dos elements indispensables per restaurar les societats després de les crisis, cultivant l’art de viure junts aquells que pensen diferent uns dels altres. És a dir, la tolerància i el respecte les opinions i als pensaments contraris.
Sense harmonia i concòrdia la societat es posa a disposició de qualsevol tirania, desapareix la moderació, desapareix també el relleu del pensament polític, i desperta el desig dels que ocupen el poder de negar l’existència d’opinions polítiques diferents de les tradicionals.