És inútil parlar de pactes

És obsessiva la mania de preguntar als partits polítics amb quin partit pactaran per formar govern. És un pecat original dels periodistes que els hi pregunten i un error dels candidats el fet d’entrar en aquest terreny.

No es pot anar a una negociació amb totes les cartes al damunt de la taula. El pla A i el pla alternatiu B. És un dels errors amb què vàrem caure abans de la consulta del 2014 i del referèndum del 2017. Explicàvem tota l’estratègia i la resposta (pla B), per si l’Estat es negava a negociar, i el que aconseguíem és que l’advocacia de l’Estat i la fiscalia anessin ja redactant els recursos, als que només calia posar la data. En el món de la negociació empresarial a ningú se li acut explicar el que posarà sobre la taula si no li accepten la proposta inicial. Patronal i sindicats no avancen l’alternativa, per si no se’ls hi accepta el conveni col·lectiu proposat.

Els suposats vets creuats cauen pel seu propi pes quan un mira la realitat d’aquests lustres de democràcia partidista. I mira que havien dissimulat o fins i tot havien negat que algun dia es podrien posar d’acord! “Mai, i quan dic mai vull dir fins demà” deia fa un segle el comte de Romanones, a la sortida del palau reial per desmentir que hi hagués crisi de govern.

Algú d’ERC, PSC o IU havia advertit que pactarien al Tinell la formació del govern tripartit, que va acabar amb vint-i-tres anys de govern convergent, malgrat que CiU havia tret més vots i escons? O CiU i PNB que donarien suport a Aznar? Pedro Sánchez havia lamentat públicament que no podia dormir de pensar a governar amb Podemos. Ja es va veure com va acabar després d’unes noves eleccions en què pretenia desprendre’s d’aquest llastre.

Artur Mas va anar al notari per certificar que no pactaria amb el PP i va acabar sent investit al Parlament per l’abstenció del PSC. PSOE i PP del País Basc van entendre’s per impedir que governés de nou el nacionalisme del PNB. Ja no diguem dels estranys companys de llit que es van unir a Extremadura -Izquierda Unida i Populars- contra els socialistes.

En cap d’aquests casos els responsables d’aquests estranys pactes havien avisat prèviament que es podien produir aquestes majories.

A escala municipal es produeixen pactes de geometria variable en els que sovint pesen més les fílies i les fòbies que la coherència i la proximitat ideològica.

En aquests “cambalaches” hi ha afanys de trepitjar poder, o de no perdre’l, o d’impedir de totes totes que governi aquell que ha guanyat les eleccions, cas de Manuel Valls investint Colau en detriment d’un consistori independentista a Barcelona. I mira que el cap de la llista de Ciutadans i exprimer ministre francès havia insistit a dir que s’havia de fer fora Colau!

Per tant, té algun sentit inquirir als responsables polítics sobre el que passarà? Si fóssim seriosos, l’electorat ho hauria d’exigir. Però, com que no és el cas, oblidem-nos dels pactes llençats a l’aire i també dels suposats vets creuats. Fins a la nit del 14-F és molt agosarat aventurar aliances. Pels seus pactes, els coneixereu.