És el resultat d’un pacte la llei?

La fe cega en les normes imperatives acaba per convertir-se en un acte d’idolatria jurídica que es posa per damunt de les ideologies combinat amb l’afany de poder. La ceguesa rebutja la equitat i qualsevol interferència de drets establerts per tractats o acords internacionals d’obligat respecte.

D’aquesta manera la llei és un acte de voluntat que crea una regla general aplicable a tothom segons les previsions abstractes del text regulador.

El dret quan només està composat per la llei, permet desviar les finalitats de l’Estat en lloc d’orientar-lo per servir la benestança els ciutadans, establint submissions i categories contraries als principis d’igualtat.

En dret català anterior a 1714 la llei, per merèixer aquest nom ha de ser santa, equitativa i justa. La llei era un pacte entre l’autoritat i els governants. Els usatges promulgats per Ramon Berenguer I a mitjans del segle XI, com els costums es posen per damunt de la llei. Són regla interpretativa.

En el dret català invalidat pel Decret de Nova Planta de 1716, com explicava Francesc Maspons Anglasell en el seu Dret Públic Català, estava establert que el poder moderador el donava el dret que és el que determina fins on pot arribar la llibertat.

Doncs Maspons entén que el dret natural està per damunt de les prerrogatives de poder i els governants

Les Nacions Unides han donat existència al dret a l’autodeterminació, avui aplicable a tos els pobles que compleixen els requisits per ser Estat i es troben en situació de dependència respecte d’un altre estat, sense ser colònia.

Així ha sigut amb les repúbliques bàltiques, la separació de Chequia i Eslovàquia potenciada per la República Federal Alemanya i la mateixa reunificació alemanya que ningú ha discutit.

El dret d’autodeterminació contingut a la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945 com a objectiu de la institució, s’inscriu en la política de pau.

Els Pactes internacionals de drets civils, polítics, econòmics i culturals de 1966, ratificats per Espanya el 1977, defineixen l’autodeterminació com el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur estatus polític, social, econòmic i cultural.

Els Estats estan obligats a facilitar la celebració dels referèndums, creant l’ambient apropiat, garantint la llibertat de vot per sufragi universal, amb totes les garanties.

A Espanya els Tractats ratificats estan integrats en el dret interior d’acord amb allò previst a l’article 96.2 de la Constitució en concordança amb l’article 10.2 de la mateixa, la qual cosa obliga a l’estat espanyol a no impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

En dret internacional és inaplicable com obstacle a la celebració d’un referèndum el text constitucional que es fonamenta en el principi d’integritat territorial i de la unitat i la indissolubilitat d’Espanya, doncs només és aplicable a les ingerències externes.

A més el 16 de novembre de 1990, el BOE publicava la declaració unilateral de l’Estat espanyol acceptant la jurisdicció del Tribunal Internacional de Justícia i la Declaració Universal dels Drets Humans.

A més el 1994, l’Assemblea General de les Nacions Unides va acordar aprovar les resolucions de la Convenció de Viena de 1993 entre les que es troba la afirmació el dret a l’autodeterminació de tots els pobles amb independència de la seva dimensió, i nombre d’habitants.

El mateix dret es trobava reconegut com a Dret Humà en les Resolucions 2625/70, de 24 d’octubre, 58292/2004, de 6 de maig, e informe davant l’Assemblea General de les Nacions Unides A/69/272, del Relator Independent Alfred de Zayas.

La perspectiva moderna del dret d’autodeterminació és promoure la pau, la estabilitat i els drets humans. El respecte a aquest dret permet tenir relacions harmonioses entre els pobles, a diferència del que pensa el Govern espanyol.

A Europa, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa va assenyalar les condicions i requisits formals per fer viable el referèndum d’autodeterminació. Generalment passa per establir una nova legislació prèvia o reformar constitucions. No són partidaris de la via unilateral. Però també saben a la Comissió de Venècia no pot condemnar la via unilateral quan la pactada esdevé impossible.

Però el Tribunal Constitucional, des de 2003 ha anat teixint una doctrina de convertir la democràcia directa en complementària de la representativa, alterant el mateix concepte democràtic.

Particular relleu té la Sentència 103/2008 sobre la inconstitucionalitat de la llei Vasca 9/2008 (Pla Ibarretxe) que desenvolupà un curiós desenvolupament doctrinal, restrictiu, de la figura del referèndum.

El Tribunal exigeix per validesa d’un referèndum que hi hagi una competència explícita donat que segons el TC el dret a decidir està en mans de la totalitat de l’electorat espanyol en general, de manera que no es pot circumscriure a un territori amb exclusió dels demés. La Sentència 31 de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya reitera la mateixa doctrina afegint que correspon a l’Estat l’establiment i regulació de qualsevol referèndum.

Ja havia dit el mateix TC en sentència 173/1998 que assenyalava que només l’Estat pot dictar lleis en desenvolupament dels drets fonamentals i les llibertats públiques. Ha sigut molt senzill doncs convertir allò que no convé al govern en delicte contra la Constitució

Curiosament la Llei 7/85, de 2 d’abril, de Bases del Règim Local regula el referèndum consultiu dels ajuntaments per els assumpte de la seva competència i de caràcter municipal.

I el BOE de 16 novembre 1990 publicava la Declaració Universal dels Drets Humans que l’Estat està obligat a respectar, com també la submissió al Tribunal Internacional de Justícia, tot i que l’Estat entén que només són obligatòries les resolucions que es refereixen directament a qüestions de l’Estat espanyol i no està obligat a assumir la jurisprudència com a doctrina, regla i precedent d’obligat respecte. Igual passa amb les resolucions del Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa. Posició anòmala, però real.

Les lleis, però, envelleixen com els règims polítics, no tenen vida eterna. Però la idea de progrés i renovació no és antijurídica com alguns pretenen per què s’oposen a tota renovació o a tot canvi institucional.

Sempre es presenten les lleis com mesures necessàries, però existeixen, no sols per la seva gènesi que significa la seva publicació en el mateix BOE, sinó per què una força política ha exigit la seva existència i depenen dels que li han donat poder per influir en les forces socials.