Entrevista a Albert Pont – El Republicà

Amàlia Bosch Datzira

desembre 20, 2021

UN PLA ESTRATÈGIC PER A FER EFECTIVA LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Albert Pont és president del Cercle Català de Negocis, una associació empresarial que té com a objectiu final la independència de Catalunya. Al seu darrer llibre «Via única» proposa un pla estratègic perquè la independència de Catalunya es faci a l’empara del Dret Internacional.

Quina formació té?

Soc llicenciat en ciències polítiques i de l’administració per la Universitat Autònoma de Barcelona en l’especialitat en relacions internacionals. He completat la meva formació amb cursos de postgrau en Dret Internacional, relacions internacionals, Dret de la Unió Europea, desenvolupament internacional i resolució de conflictes. També vaig cursar un màster en direcció d’empreses, finances i gestió patrimonial. Però més específicament, el fons dels meus coneixements en successió d’Estats provenen dels vuit anys que vaig dedicar a fer oposicions per la carrera diplomàtica espanyola. Això m’ha permès publicar nombrosos llibres, estudis i articles sobre tot allò que fa referència a la successió d’Estats aplicada al cas de Catalunya. De fet, vaig tenir el privilegi de poder col·laborar en l’elaboració del Llibre Blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional quan va analitzar el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol.

Quines raons l’han portat a escriure aquest llibre?

Aquest llibre neix de la necessitat de buscar alternatives realistes al carreró sense sortida on sembla haver-se instal·lat l’independentisme. Vivim un moment de confusió i desànim provocat per la manca d’estratègies viables i liderats clars, on sembla que l’única via possible sigui cremar els carrers, ocupar les institucions i aturar l’economia indefinidament fins que la comunitat internacional ens reconegui, mentre la classe política es dedica a fer seva la dita «qui dia passa, any empeny» amb la finalitat de deixar obsolets els resultats de l’1-O i evitar haver-los d’aplicar.

Diu que el camí de la independència no depèn d’aixecar barricades, aturar l’economia i assaltar les infraestructures?

Efectivament. Encara que ens surti del cos anar a cremar els carrers, el cert és que les coses no funcionen així. El camí de la independència exigeix tenir el control efectiu del territori, però això no vol dir aturar l’economia i les infraestructures, sinó per exercir l’autoritat des de les institucions públiques, gestionar els serveis públics, garantir la pau social i, si de cas, exercir el monopoli de l’ús de la força; però, sobretot, cal que les nostres autoritats es comportin exactament com ho faria un estat independent en les seves relacions amb Espanya i la resta de membres de la comunitat internacional si volem ser reconeguts com a tal.

Aquest llibre no s’entreté gaire a analitzar els errors del passat ni a desemmascarar el processisme; les caretes ja van caient per si soles. El que fa és proposar un pla estratègic per fer efectiva la independència basant-se en el Dret Internacional i l’experiència d’altres Estats europeus de recent independència. Tots ells, fins i tot Noruega i les Repúbliques Bàltiques varen passar de la llei a la llei, però varen haver d’armar-se i dissenyar estratègies de confrontació amb l’Estat predecessor per fer efectiva la independència. Nogensmenys, no fa gaires anys, la consultora internacional Independent Diplomat va concloure que Catalunya no seria independent sense un mínim de confrontació amb l’Estat espanyol. Tanmateix, no va entrar en gaires més detalls perquè aquesta idea tan simple com certa, posa els pèls de punta als polítics i als líders socials actuals. Doncs bé, aquest llibre dibuixa un pla de confrontació realista a partir de les conclusions de l’Independent Diplomat; una estratègica que ens hauria de permetre desplegar els poders de l’Estat català, tenir el control efectiu del territori i obtenir el reconeixement internacional, minimitzant el risc de la confrontació. Tot allò que surti d’un guió semblant és independentisme màgic.

En què consisteix el districte governamental i com funciona?

Parteixo de la idea que donada la manca de recursos disponibles és molt complicat exercir el control efectiu de tot el territori i si ho intentéssim se’ns obririen massa fronts alhora. A més, donat l’actual descrèdit dels líders polítics catalans davant l’opinió pública i sobretot, davant dels mandataris internacionals i les potències aliades a la nostra causa, seria contraproduent construir la independència sobre la base d’una idea abstracta i imprecisa, sustentada únicament per la paraula dels polítics.

Necessitem fer-la al voltant d’alguna cosa tangible, com per exemple una font de poder; un lloc físic d’on emani l’autoritat del nostre Estat. I si a això li afegim el risc d’una intervenció policial o militar per part de l’Estat espanyol amb la finalitat d’aturar-nos, es fa necessari protegir les nostres institucions i els nostres representants de qualsevol amenaça externa o acte d’agressió. Doncs bé, arribat a aquest punt, concloc que la millor estratègia per defensar les nostres institucions de qualsevol agressió i protegir els nostres representats i funcionaris públics és precisament concentrar en un sòl punt tot el poder polític, econòmic i social, i tot allò que fa funcionar el país.

Un espai perfectament delimitat que concentri tot el poder polític de l’Estat català és més fàcil de protegir. A més, minimitzem el risc sobre la resta del territori en cas d’amenaça, actes hostils o agressió externa. Així mateix, també facilita l’adquisició de la subjectivitat internacional i el seu reconeixement per part de la comunitat internacional. Els estats són entitats territorials. Per ser reconeguts com a estat independent, les nostres autoritats han de tenir el control sobre un territori físic on exercir les seves competències de sobirania sense interferències alienes. I és molt més fàcil desplegar els poders d’un nou estat sobre una part del territori perfectament definida.

Finalment, el control d’una part del territori permetria a les nostres autoritats activar els instruments per garantir la correcta transmissió dels tractats internacionals sense posar en perill la seguretat jurídica ni de les empreses, ni dels ciutadans de la resta del territori. I això, alhora facilita el reconeixement internacional. Una vegada transmesos els tractats internacionals a l’Estat català el nostre govern els podrà aplicar a la resta del territori mitjançant el principi de mobilitat territorial dels tractats a mesura que la seva sobirania territorial s’estengui per tot Catalunya. Així és com, per exemple, els tractats internacionals signats per la RFA varen aplicar-se a l’antiga RDA automàticament després la seva absorció.

Que el districte governamental concentri els tres poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) així com totes les institucions públiques i actors polítics i socials, i que hagi d’estar protegit de qualsevol amenaça externa, no vol dir necessàriament que hagi de ser un recinte hermèticament tancat i hostil a la participació ciutadana. Ans al contrari, ha d’estar perfectament integrat en la vida quotidiana i urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per això, contemplo el desplegament de tres perímetres de seguretat a l’últim dels quals només s’hi podrà accedir amb acreditació. Per fer-lo realitat haurem de comptar amb la participació de milers de voluntaris. A més, hem de preveure que el districte governamental pugui rebre la visita de representats diplomàtics i consulars, possibles inversors, així com dels mitjans de comunicació que vulguin estar al corrent dels nostres avenços. La idea és recuperar la confiança i credibilitat que els líders del procés sobiranista ens han fet perdre a mesura que es vagi construint els fonaments del nostre Estat.

Com s’ha de fer el pas de la llei a la llei?

Doncs, tal com ho tenia previst el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Sobre aquest punt no aporto res de nou. Tanmateix, cal advertir que la ciutadania estarà cridada a jugar un rol fonamental amb la finalitat de desautoritzar l’Estat espanyol a Catalunya mentre simultàniament legitima l’autoritat de l’Estat català: desobeint als primers i aplicant la llei dels segons. Però sobretot, la ciutadania haurà d’estar preparada per a la mobilització quan s’hagi de recórrer a les tècniques de la resistència no violenta per fer front a un embat de les forces de l’Estat espanyol amb la finalitat de protegir les nostres institucions de govern.

Tanmateix, el simbolisme serà tant o més important que l’èpica. I encara que no ho especifico obertament al llibre, hem de dissenyar un acte d’emancipació nacional obert a la participació multitudinària dels ciutadans. I és crucial que comptem amb la presència dels representants destituïts de l’Estat espanyol a Catalunya, encara que sigui contra la seva pròpia voluntat. Arribarà un dia en què haurem de despenjar tots els símbols de l’Estat espanyol de les façanes, dels salons de plens i dels despatxos de les nostres institucions amb la finalitat d’entregar-los-hi. I ho haurem de fer amb tota la solemnitat que es mereix la situació, davant la presència de les forces vives de cada municipi i amb el màxim respecte pels símbols nacionals d’un estat veí. El més probable és que tota aquella gent (polítics, alts funcionaris, policies…) que va venir darrere les ordres franquistes per impedir que mai Catalunya esdevingués independent, siguin considerats com a traïdors a ulls de la societat civil espanyola i els seus poders públics; simplement perquè hauran fracassat i ja no els seran útils.

Què pot fer el govern de l’Estat català davant un acte d’agressió per part de l’Estat espanyol?

En primer lloc, protegir-se i establir mesures de defensa passiva que dissuadeixin l’Estat espanyol de qualsevol intervenció que pugui posar en perill les nostres institucions i la nostra pau social. En segon lloc, definir molt bé la resposta a cada una de les possibles reaccions de l’Estat espanyol, dissenyant una escalada de tensió que contempli tots els escenaris possibles, des de la provocació intencionada d’aldarulls socials i atacs als nostres símbols i a la nostra llengua, fins a una mobilització general de l’exèrcit espanyol, passant per atacs selectius, el sabotatge als subministraments públics, violacions de la sobirania territorial, el setge al districte governamental i altres actes no amistosos de caràcter polític, econòmic, jurídic, etc.

Tanmateix, hem de tenir clar que arribarà un dia en què les mesures de defensa passiva no seran suficients per contenir l’estat espanyol, especialment si hi ha un canvi de govern a Madrid a favor de la dreta i l’extrema dreta espanyola. Arribat a aquest punt, haurem de demostrar dues coses: que tenim els mitjans tècnics i humans suficients per fer front a qualsevol acte hostil i que, a més, tenim la voluntat política per fer-los servir. No s’ha de causar baixes ni disparar amb foc real. Només cal buscar fórmules per neutralitzar qualsevol amenaça.

Finalment, com he dit abans, les nostres autoritats s’hauran de comportar en tot moment com ho faria un estat independent. I això vol dir que hauran d’activar un règim de contramesures davant qualsevol amenaça o acte d’agressió sota l’empara del Dret Internacional. Les contramesures poden ser polítiques, diplomàtiques, jurídiques, econòmiques o militars. Han de ser proporcionals i han de tenir per objectiu canviar el comportament de l’Estat agressor. Si en els primers estadis de la independència no tenim prou força per aplicar segons quines contramesures podem perfectament recórrer a tercers estats amb major capacitat que nosaltres o, fins i tot, a determinats organismes internacionals; tot i que sempre és millor resoldre els nostres problemes per nosaltres mateixos. Estic convençut que l’Estat espanyol ens donarà un munt d’oportunitats per fer valer l’autoritat de les nostres institucions. En qualsevol cas les seves agressions i hostilitats no poden quedar impunes, encara que siguin actes de falsa bandera.

Com es pot fer efectiu el control del territori?

El desplegament dels poders de l’Estat català s’ha de fer comarca a comarca des del districte governamental, de forma semblant a com la Generalitat va desplegar els mossos d’esquadra fins a cobrir tot el territori. En aquest cas, els agents fidels a l’Estat espanyol no ens posaran les coses fàcils. Cada pas que donem en la direcció de la independència serà un veritable desafiament. Però cada petita victòria reafirmarà el nostre compromís. No podem permetre que Espanya no ens permeti desplegar els poders del nostre Estat. Això és casa nostra. I ha d’arribar el dia en què la voluntat de l’Estat espanyol no tingui cap força jurídica a Catalunya.

I també haurem de preveure un règim de contramesures a aplicar als possibles desafectes que alterin el nostre ordenament constitucional. Hem de tenir clar que els ciutadans que col·laborin amb el govern espanyol en qualsevol acte d’agressió han de ser considerats com «agents» de l’Estat espanyol i, conseqüentment, han de rebre la mateixa consideració que els agents del KGB varen rebre per part de les repúbliques bàltiques. Se’ls ha de denegar la nacionalitat catalana, el permís de residència i prohibir l’accés a la funció pública. Amb això no m’estic referint als ciutadans que es manifestin pacíficament contra la independència o que votin opcions polítiques que s’hi mostrin contràries; sinó a aquells que participin organitzadament en actes contra la llengua catalana a les escoles o als comerços, o que puguin desestabilitzar la pau social o posar en perill la seguretat nacional de Catalunya. Parlar castellà pel carrer no hauria de ser considerat un acte d’agressió; però negar-se a atendre un client en un comerç pel simple fet de parlar català o arrancar una senyera d’un lloc públic, sí que ho hauria de ser.

Com es pot finançar la independència?

Com deia el general xinès Sun Tzu les guerres s’han de finançar sempre amb els recursos de l’enemic, mai amb recursos propis. Per això considero un error de principiant que els nostres representants proposin assumir un 40% del deute públic espanyol als seus creditors internacionals. Espanya sempre podrà millorar la nostra oferta a costa nostra i fer-nos-ho pagar tot. Hem de finançar la nostra independència amb els recursos de l’Estat espanyol encara que això suposi reestructurar l’IBEX 35. A més, com a Estat independent, hem de poder desplegar els poders de la nostra agència tributària. També es podria crear un fons patriòtic i concebre llicències i concessions d’infraestructures públiques a inversors afins. Alguns s’oposen a aquestes mesures perquè els fa l’efecte que es venen el país a inversors privats forasters. El cert és que les elits econòmiques catalanes fa temps que es varen vendre Catalunya, pam a pam, als interessos corporatius de l’IBEX 35 sense que ni a ells ni als polítics els tremolés el pols. A més, sempre és millor comptar amb el finançament d’un «soci» que no pas d’un «creditor». El benefici del soci està condicionat a l’èxit de la nostra independència política i, per tant, serà el primer interessat a defensar-la amb els seus propis recursos davant l’embat de l’Estat espanyol. Finalment, no podem oblidar que una de les principals fonts d’ingressos dels Estats és la generació de diner; bé sigui virtual o bé sota llicència del BCE o d’alguns dels seus membres. En aquest cas és l’Estat qui injecta diners a l’economia mitjançant crèdits per a inversors i així, ens estalviaríem haver d’assumir cap deute inassolible.

A més, hem de considerar que el deute de l’Estat espanyol contret amb altres Estats i organismes internacionals com el BCE, no es pot transmetre a una Catalunya independent, almenys sense el nostre consentiment; simplement perquè respon a obligacions contretes en tractats internacionals de caràcter bilateral. I aquests no es poden transmetre a l’Estat successor, com tampoc hi ha obligació de transmetre el deute de l’Estat predecessor contret amb particulars. A més, el Dret Internacional consagra el dret dels Estats de recent independència néixer i engegar el seu futur polític sense càrregues financeres.

Finalment, també hauríem de considerar com a deute ominós aquella part del deute espanyol contret amb empreses de l’IBEX 35 per construir i gestionar infraestructures malgrat que no van enlloc i que no són viables. Ens en podem desvincular perquè és un deute del règim, que ha perpetuat un model econòmic extractiu i inconfessables corrupteles de palau; però sobretot, perquè des de les institucions i la societat civil catalanes sempre havíem advertit de la seva inviabilitat. Aquest és un deute del règim, assumit contra l’interès general a expenses de l’opinió pública per afavorir els interessos de les empreses que viuen del BOE. A cas les autoritats franquistes varen assumir el deute de les autoritats de la Segona República?

Quin ha de ser, segons el seu parer, el detonant de tot plegat?

El detonant no és altre que deixar de pagar els prop de 80.000 M€ deute que la Generalitat ha contret amb l’Estat espanyol a través del FLA. Sense més. El govern espanyol deriva cap a Catalunya part del seu propi deute amb tercers amb la finalitat de reduir artificialment el seu pes sobre el PIB. Tanmateix, cap govern s’ha atrevit mai a prendre una mesura tan dràstica, malgrat que segons les agències de qualificació creditícia, l’impagament de deute entre administracions d’un mateix estat no implica cap fallida. I encara que fos així, estem parlant d’una administració regional, no de l’Estat català.

I finalment, hauríem de coordinar-nos amb altres pobles que com el nostre es vulguin emancipar d’Espanya. Tan important és neutralitzar qualsevol embat amb l’Estat espanyol com obrir nous fronts a la seva rereguarda. Idealment, hauríem de ser capaços de crear una crisi constitucional tan profunda que possés en qüestió el compromís de la societat espanyola i de la seva Corona amb la democràcia i, que alhora, generés prou tensions en el valor borsari de les grans corporacions de l’IBEX 35 per desestabilitzar tot el sistema que sustenta l’Estat espanyol. Això es pot fer. Sabem com, però ho haurem de fer amb aliats internacionals si volem tenir èxit. De la resposta d’Espanya dependrà que la nostra independència segueixi el camí que va prendre Noruega quan els suecs varen valorar l’alt cost d’una guerra per evitar-ne la independència, o bé, el camí que varen prendre les repúbliques bàltiques, aprofitant la dissolució de l’antiga URSS i que va acabar amb un cop d’Estat contra Gorbachov.

No és molt arriscat tot plegat?

Ho és. Malauradament, haurem d’assumir molts més riscos que el 2017 si volem implantar els resultats de l’1-O. Haurem de tenir una visió molt més àmplia de les coses. No podrem «anar de bluf» mai més. Però Espanya té molt més a perdre que nosaltres; a més, comptem amb el suport d’una societat civil que ha demostrat tenir el valor, el coratge i el sentit d’estat que cal tenir en els moments clau i que ens engrandeix com a poble.

Si t'ha resultat interessant l'article, comparteix-lo!