
El Republicà, 3 de setembre del 2020
No s’han mirat prou les estadístiques de població per pensar amb més criteri què cal fer a la política catalana. Molts dels que viuen a Catalunya no són catalans ni espanyols, de manera que no voten ni poden votar a les eleccions catalanes.
La població per orígens es pot mostrar com un mosaic de trencadís. Vivim a Catalunya oriünds, gent vinguda d’altres territoris d’Espanya i molts nacionalitzats espanyols, més els fills de tots aquests nascuts a Catalunya.
La societat catalana és, per tant, plural i amb múltiples pensaments, creences i sentits de la vida. No tot es redueix a les ideologies oficials ni als resultats electorals. El creixement demogràfic és avui més important en la immigració llatina i africana que en la societat local. Els nous catalans no se senten catalans en sa majoria per què mantenen els lligams amb les seves cultures i religions que els aparten de la societat liberal catalana.
Catalunya per a molts és el lloc per guanyar diners per enviar-los a les famílies a l’altra banda de l’Atlàntic o al territori africà. Normalment, aquesta activitat no està acompanyada d’un creixement intel·lectual per manca d’estudis ni d’integració i acceptació de les regles de la societat en què han aterrat.
Els que som, doncs, estem dividits per efecte de la negativa a ser independents per raó del sentiment de la terra d’origen i l’idioma castellà que es manté en important proporció al territori català. El problema salta quan el castellanoparlant es nega a parlar català i exigeix el bilingüisme.
Els que voten no s’entenen i posen difícil que hi hagi entesa al Parlament perquè manca en molts d’ells la voluntat de fer país que és el que traslladen a les formacions que voten que són radicalment contràries a tot el que soni a fer Catalunya i desenvolupar Catalunya en tots els aspectes.
Els que som catalans i estimem Catalunya, més enllà de dir que és bonica i s’hi menja be, ens hem d’esforçar per fer entendre ara a aquesta part de la societat que no entén Catalunya, per què no la sent ni la vol fer seva en l’aspecte espiritual, que Catalunya és la seva terra i fan poble amb la seva aportació que ha de ser exigent amb el compliment dels drets i obligacions.
La Moreneta no interessa a molts d’aquests no catalans instal·lats a Catalunya. La veuen com quelcom exòtic, i no parlem del Romànic català, del teatre en català, de l’art i de la literatura.
El gran repte és fer que la cultura arribi a tots, siguin o no catalanoparlants i entenguin que Catalunya és un món viu que beneficia a tots els que el fan seu, el cuiden i el fan créixer. La resta vindrà sola. Qui estima realment Catalunya, parli la llengua que parli, no vota partits que tenen el centre de poder i de decisions a Madrid.
Lamentablement aquest article te tota la raó. Tinc diferents amics i coneguts llatinoamericans que son molt d’esquerres però molt anti independentistes. Aquests son els mes radicals, amb l’idea de q si ets d’esquerra no hi qu’en el “nacionalisme “. Llavors ve la feina d’explicar q no Rd tracte de nacionalismes sinó de una república independent que defensa els drets i la cultura dels que viuen a Catalunya i que la llengua es el q fa el país. Però no, no i no. Quedem de fer devant d’aixo?