Els nous artífexs del canvi

Els artífexs del canvi del pas evolutiu de la dictadura a una democràcia formal foren en sa majoria persones anònimes, com va reconèixer el Conseller d’Interior l’any 2008, Joan Saura en el pròleg del llibre de Gregorio López Raimundo Artífices del cambio. Però els mitjans de comunicació estatals controlats pels comandaments del règim franquista, ens va presentar un canvi evolutiu de reforma del règim polític i electoral fet per demòcrates conversos amb tota la pompa, al crit de si no hay libertat, pronto la habrà. El problema es que des de 1976 portem 46 anys lluitantdemocràticament per les llibertats i drets fonamentals, demanant darrerament amb tota la indignació la derogació de la llei mordassa 4/2015, de 30 de març.

Van ser molts en realitat, sobretot gent del món del treball i estudiants, els que van posar les bases per arribar a la nova etapa de llibertat que el règim franquista tenia segrestada, com ara la democràcia el govern Rajoy.

El franquisme, mort el dictador és cert que va caure oficialment com a règim de govern gràcies a la constant pressió popular que no admetia altra solució que una democràcia oberta al respecte als drets humans i la dignitat de les persones.

La democràcia que va néixer a partir de la Constitució, no fou merament un pacte de les elits ni la temptativa descoberta de perpetuar el règim a través de la monarquia, amb una altra imatge que la de l’uniforme militar. Fou una democràcia formal, no participativa, reformadora del règim anterior, amb limitacions ben estructurades en un Codi Penal no evolucionat i mentalitats funcionarials dels temps del movimiento nacional, amb el suport de l’empresariat beneficiari del règim reformat.

Però per Catalunya, l’esforç per recuperar drets i llibertats, des del retorn de l’exili del President Josep Tarradellas, s’ha manifestat tant a nivell laboral, com universitari, classes mitjanes i empresarial. La democràcia ha permès lluitar per obtenir i consolidar avenços socials fins l’arribada al poder de les dretes hostils amb Catalunya i el moviment obrer, instal·lades al poder al Govern d’Espanya i unes dretes febles durant 23 anys controlant la política catalana servint-se del pactisme amb el govern espanyol, tapant la corrupció endèmica del govern i afins, coneguda finalment.

El règim polític i social nascut el 1978 entre reformistes ex servidors de la dictadura molts d’ells, no legalitzant Esquerra Republicana de Catalunya a les primers eleccions, s’ha trobat d’una banda i ha topat amb la resistència dels hereus del franquisme i la línia conservadora avui encarnada per Ciutadans. També ha topat amb la desafecció catalana, la contestació i disgust d’un poble que va veure insuficient un règim autonòmic que impedia legislar lliurement al Parlament de Catalunya per

resoldre la conflictivitat i àmplia problemàtica que pateix el poble català en molts ordres, a més de dificultar l’Estat espanyol dotar de llibertat financera la Generalitat de Catalunya.

El poble, descontent per la situació actual i la pobresa que es veu venir amb la realitat del deute espanyol, està tornat a les mobilitzacions, sense distinció de classes. Crisi laboral, baixos salaris, pensions perjudicades, dones en desigualtat, privatització de lo comú, despesa excessiva de l’Estat en aspectes innecessaris com la compra obsessiva de material militar, duplicitat d’administracions, empreses públiques inútils i despesa innecessària a l’exterior, la lluita de Catalunya per construir la seva República i un ple autogovern no depenent de l’Estat espanyol.

Fer una democràcia sense demòcrates ni polítics honestos és quelcom impossible en la realitat, excepte en el paper i en el faristol. Tenir una Constitució que parli de drets i llibertats fonamentals i no complir-los és la mostra que veiem constantment en els debats parlamentaris al Congrés dels Diputats espanyol, mentre els mateixos diputats no diuen res ni fan cap esforç o es neguen a reconèixer i garantir a Catalunya la democràcia pluralista heretada de la República i renovada amb el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració parlamentària de la República Catalana del dia 10 d’octubre ratificada el 27 amb la proposta presentada a la Mesa del Parlament.

Tampoc veiem a la política espanyola cap interès en reconsiderar la repressió practicada per la força i els procediments judicials oberts amb criteris penals discutibles que han dut a l’empresonament a dirigents socials i càrrecs públics catalans, més l’exili del propi President electe de la Generalitat i altres dirigents.

La hostilitat de les dretes espanyoles contra la política catalana presents a més políticament a Catalunya ha convertit en dominant i opressiva l’actuació de l’Estat que ha paralitzat la gestió de la Generalitat catalana amb la destitució del govern propi, el control directa de les Conselleries per l’Administració espanyola i l’assumpció de la presidència per el propi M. Rajoy.

No han admès que els catalans decideixin què volen ser com a poble. Tampoc que el Parlament de Catalunya sigui l’expressió màxima de la democràcia al territori català. No accepten una transició del règim a Catalunya cap un de nou, lliure i sobirà. No accepten que el Parlament elegeixi lliurement el nou president de la Generalitat.

Sabem que la llei no és la democràcia si s’utilitza contra la democràcia i la voluntat democràtica del poble. Coneixem part del que va passar sota la dictadura mercès a historiadors i llibres autobiogràfics de molts personatges històrics. Però saben poc del que està passant i la informació que ens amaguen. La transparència i el bon govern continuen a l’horitzó.

Però el dia a dia d’ara, la defensa de lo comú i el dret a viure millor i gaudir d’un nou règim, és un objectiu difícil d’arrelar en una ciutadania desmotivada i colpejada per la pressió informativa contrària al ressorgiment català, fomentant subliminalment la por, la catalanofòbia i l’enfrontament entre gent catalana d’origen i de residència provocada per l’unionisme monàrquic explotant la ingenuïtat i bona fe de molta gent de parla no catalana.

El futur dels catalans no és la relació Estat- administrat. Els temps del poder màxim de l’administració i la supressió del dret a la llibertat d’opinió i expressió han passat. Els Tribunals de Drets humans ho confirmen. Ara preval l’Estat social per sobre del discurs presidencial del todo va bien. Però el govern central ho ignora com també els nous corrents i l’evolució social del món. Tampoc han acceptat PP, PSOE i Ciutadans posar en marxa la derogació dels articles del Codi Penal que ens allunyen de la democràcia i un règim de llibertats.

La situació dificulta implementar la República Catalana votada al Parlament de Catalunya assumint el mandat popular, doncs a més el mapa polític es troba fraccionat. Les formacions polítiques saben que ha passat una altra etapa històrica. Però això no vol dir que hem arribat al final de les reivindicacions catalanes i tornem a viure sota la imposició del dictat presidencial espanyol, ans al contrari s’han de decidir a assumir aquest futur votat democràticament i amb totes les traves pel poble l’1 d’octubre i fer-lo possible a la ciutadania.

Aquest nou moment polític exigeix una revisió de plantejaments de les formacions polítiques, la seva renovació indispensable de programes i dirigents, doncs no s’entén que segueixin pensant alguns en el bipartidisme, o en les unitats de conveniència o forçades, quan s’ha de mirar la realitat social, impedir els monopolis com també evitar la fragmentació incorporant els mateixos defectes de les organitzacions que volem superar. Sobra dogmatisme, esperit sectari i falta pragmatisme.

L’electorat necessita i vol que li parlin clar, no per frases fetes ni eslògans publicitaris. La política no és una operació de marketing. En el futur s’ha de dir la veritat i no inflar la gent amb mentides, explicar a la gent la veritat del que es farà si s’obté el poder i el que no es farà. És el contracte social el que vol veure la gent damunt la taula pública. Altra cosa és un engany i una farsa com les que ens té acostumats la dreta espanyola i també una part de la catalana amb certes frases fetes que a l’hora de la veritat no han servit de res.

També hem d’estar alerta en el moment en que es veu la propera arribada a l’escenari polític de nous moviment, individualitats, grups intransigents i aliances d’entitats amb voluntat hegemònica, que voldran fer seva i controlar la vida política que correspon als partits polítics, excloent els demés.

La regeneració ara comença primer per recompondre personal i políticament els partits amb representació parlamentària, obrint la vida política als nous grups i aliances que el poble validi i li atorgui representació. Les mobilitzacions de les entitats civils i sindicats no han de substituir la política parlamentària ni condicionar sense diàleg l’acció de govern.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics

Font: unilateral.cat