Quan la Unió Europea estava formada per 15 Estats, tenia com socis mediterranis el Marroc, Argelia, Tunissia, Egipte, Jordània, Autoritat Palestina, Síria, Líban, Israel, Malta, Txipre i Turquia.
La Unió estava treballant el 2005 el marc geopolític de la mediterrània amb la idea de la cooperació euro-àrab i una política de veïnatge que havia d’afavorir els països de l’Est, de l’oest i de la regió mediterrània propera.
El Sr. Borrell ara responsable d’acció exterior a la UE s’ha trobat amb aquesta política feta i orientada per el socialisme europeu, que busca una zona més amplia que la actual Unió.
Això significa deixar de parlar de xoc de civilitzacions i creure, com deia la llavors Vicepresidenta del grup socialista en el Parlament Europeu Pasqualina Napoletano, i que es possible una aliança dins de la diversitat que comparteixi valors i interessos comuns.
Amb la OSCE existeix un transfons comú de referència amb els països veïns per fixar una objectius de progrés democràtic i civil, en una relació paritària i compartida, com deia Pasqualina Napoletano a la Conferència del Grup Socialista del Parlament Europeo celebrada a Barcelona l’11 de novembre de 2005, parlant de les “Prioritats i propostes socialistes i de progrés”.
Però Napoletano va confessar que la cooperació es basava en el lliure comerç en no comptar-se amb la voluntat política, amb els instruments adaptats ni els recursos adequats per abordar les polítiques que puguin millorar la qualitat de vida de les persones, llurs drets i dignitat.
Napoletano es va pronunciar contra la tecnocràcia i que el procés quedés exclusivament en mans dels governs locals, molts d’ells reticents a una apertura democràtica i a reformes centrades en la millora dels drets humans. Confessava el fracàs de la Unió Europea pel que fa a la política internacional de defensa i promoció dels drets humans.
També denunciava a que a certes elits, sense precisar més detalls, no interessava el compliment d’aquests objectius.
La societat democràtica va reconèixer és infreqüent en els països àrabs en els que la societat civil evolucionada i pluralista, democràtica i independent de les institucions, no existeix.
La involució d’alguns casos com Turquia i Egipte, Líbia, Síria i Azerbaiyán, entre altres, trencava un potencial de desenvolupament de les llibertats que tota evolució democràtica precisa.
La eurodiputada va dir que és una qüestió urgent, a la vista també dels problemes que planteja la immigració clandestina i la lluita contra el terrorisme, la qual cosa perjudica l’aliança.
El projecte va ser proposar una política de enquadrament laboral dels joves com a base de la cooperació, aplicant polítiques de investigació, innovació i formació per obtenir un desenvolupament conjunt i fomentar la pau, la democràcia i el progrés social a més de la protecció del medi ambient.
Anys desprès, recuperem aquests plantejaments per preguntar que se’n ha fet de tot el que es va dir a la Conferència de Barcelona, per què les dretes europees no han donat un pas endavant i han destrossat la política euromediterrània i una possible aliança de progrés col·lectiu, mantenint la situació igual o pitjor que com la van trobar.
Podrà dir alguna cosa nova el Sr. Borrell que ens afalagui una mica?