El socialisme davant la politica multilateral

Quan la Unió Europea estava formada per 15 Estats, tenia com socis mediterranis el Marroc, Argelia, Tunissia, Egipte, Jordània, Autoritat Palestina, Síria, Líban, Israel, Malta, Txipre i Turquia.

La Unió estava treballant el 2005 el marc geopolític de la mediterrània amb la idea de la cooperació euro-àrab i una política de veïnatge que havia d’afavorir els països de l’Est, de l’oest i de la regió mediterrània propera.

El Sr. Borrell ara responsable d’acció exterior a la UE s’ha trobat amb aquesta política feta i orientada per el socialisme europeu, que busca una zona més amplia que la actual Unió.

Això significa deixar de parlar de xoc de civilitzacions i creure, com deia la llavors Vicepresidenta del grup socialista en el Parlament Europeu Pasqualina Napoletano, i que es possible una aliança dins de la diversitat que comparteixi valors i interessos comuns.

Amb la OSCE existeix un transfons comú de referència amb els països veïns per fixar una objectius de progrés democràtic i civil, en una relació paritària i compartida, com deia Pasqualina Napoletano a la Conferència del Grup Socialista del Parlament Europeo celebrada a Barcelona l’11 de novembre de 2005, parlant de les “Prioritats i propostes socialistes i de progrés”.

Però Napoletano va confessar que la cooperació es basava en el lliure comerç en no comptar-se amb la voluntat política, amb els instruments adaptats ni els recursos adequats per abordar les polítiques que puguin millorar la qualitat de vida de les persones, llurs drets i dignitat.

Napoletano es va pronunciar contra la tecnocràcia i que el procés quedés exclusivament en mans dels governs locals, molts d’ells reticents a una apertura democràtica i a reformes centrades en la millora dels drets humans. Confessava el fracàs de la Unió Europea pel que fa a la política internacional de defensa i promoció dels drets humans.

També denunciava a que a certes elits, sense precisar més detalls, no interessava el compliment d’aquests objectius.

La societat democràtica va reconèixer és infreqüent en els països àrabs en els que la societat civil evolucionada i pluralista, democràtica i independent de les institucions, no existeix.

La involució d’alguns casos com Turquia i Egipte, Líbia, Síria i Azerbaiyán, entre altres, trencava un potencial de desenvolupament de les llibertats que tota evolució democràtica precisa.

La eurodiputada va dir que és una qüestió urgent, a la vista també dels problemes que planteja la immigració clandestina i la lluita contra el terrorisme, la qual cosa perjudica l’aliança.

El projecte va ser proposar una política de enquadrament laboral dels joves com a base de la cooperació, aplicant polítiques de investigació, innovació i formació per obtenir un desenvolupament conjunt i fomentar la pau, la democràcia i el progrés social a més de la protecció del medi ambient.

Anys desprès, recuperem aquests plantejaments per preguntar que se’n ha fet de tot el que es va dir a la Conferència de Barcelona, per què les dretes europees no han donat un pas endavant i han destrossat la política euromediterrània i una possible aliança de progrés col·lectiu, mantenint la situació igual o pitjor que com la van trobar.

Podrà dir alguna cosa nova el Sr. Borrell que ens afalagui una mica?