El Raval, el volcà de Barcelona?

Lali Cistaré

octubre 26, 2021

El volcà de La Palma

Ja fa unes quantes setmanes que estem captivats i horroritzats alhora per les imatges del volcà que està sepultant l’illa de La Palma. Tot allò que abans tenia un color verd a l’anomenada “Isla bonita”, s’ha tornat de color negre. Diuen que va ser l’última de les Canàries en aparèixer a conseqüència d’una erupció volcànica al fons del mar. Potser serà la primera a desaparèixer?

El volcà que no mirem

Els qui viuen a peu d’una muntanya se la miren tan bon punt es lleven. Ho fan els terrassencs amb la Mola, els empordanesos amb el majestuós Canigó, o els del Bages amb la muntanya de Montserrat. Si porta “barret”, surten amb el paraigua; si està enfarinada per la neu, s’abriguen més abans de sortir de casa; i si el sostre és d’un blau intens, diuen “mira quin dia més maco que fa”. Però com si es tractés d’una estació meteorològica, no com una amenaça permanent.

I què fem a Barcelona? A vegades mirem el Tibidabo, d’altres alcem els ulls cap a Montjuïc, i para de comptar. On és, doncs, el nostre volcà? Sense voler minimitzar en absolut el que estan patint els habitants de La Palma, aquí també tenim algunes zones que sovint evitem, fent veure que no hi són, i sense témer que algun dia explotin. Però…

El Raval, per exemple. Amb un 57 % d’immigració, amb piles de nens i nenes en risc d’exclusió social, i uns habitatges on no guardaríem ni els trastos vells. Els turistes són els únics que s’hi passegen, i fan fotos, encuriosits per tanta diversitat. També hi ha algun noi o noia jove que travessa els carrers dalt d’un patinet, atrets —o conformats— pels preus dels lloguers.

El Raval, la convivència en diversitat

Al segle XVIII, els horts que s’hi conreaven van ser substituïts per manufactures, que aviat es van convertir en cases-fàbrica. “Can Seixanta” n’era una, i aquest terme encara avui forma part del nostre lèxic per definir un espai desordenadament atapeït i barrejat. El barri va esdevenir el de major densitat de població de tot Europa. La proximitat amb el port i la proliferació de bars aviat va propiciar el comerç sexual, i s’hi veien prostitutes a cada cantonada. Era el que en dèiem el “barri xino”. Uns carrers on els barcelonins només ens apropàvem per veure algun espectacle a l’Arnau, al Molino o al teatre Romea.

Darrerament, però, veïns i ajuntament s’han esforçat a canviar-ne la imatge i ha anat agafant una deriva cultural impensable fa pocs anys: el MACBA, la Filmoteca, la Biblioteca de Catalunya… Garcia Lorca deia que el carrer de la terra que voldria que no s’acabés mai era la Rambla de Barcelona. Però els impostos han fet que les floristes anessin desapareixent, i al seu lloc ara hi ha gelateries, botigues de “souvenirs”, i altres que no he estat capaç de definir què s’hi ven. Al barri, les prostitutes han anat deixant pas als narcotraficants, les botigues de roba de cotó a les de mòbils i, sobretot, bazars. Múltiples espais de venda multiproductes i multipreus.

Al Raval hi conviuen africans amb pakistanesos; l’Associació de Bangladesh amb el Casal Marxista; l’hotel de 4 estrelles amb els bars de kebab. Fins i tot un antic monestir benedictí, amb l’església romànica més antiga de Barcelona –Sant Pau del Camp- és a tocar de la mesquita de Tarik Bin Ziad. Mentrestant, als aparadors s’hi exposen els preciosos saris de seda al costat dels xandalls occidentals i, a les botigues dels xinesos, un autèntic assortit de vestits virolats com una samfaina i plens de lluentons.

El volcà de Barcelona? Espai d’aprenentatge contra radicalització

El que no hi falta, però, és l’olor del curri. Vagis per on vagis, les espècies orientals t’omplen els narius. I moltes criatures. Nens i nenes provinents de tots els continents que en sortir d’escola acompanyen les mares a comprar, o es queden al Casal d’Infants del Raval. Criatures amb unes vivències que els han fet madurar molt més de pressa del que els pertocaria, però que culturalment s’han quedat endarrerits. I que intenten avançar, com bonament poden, per atrapar els qui han estat tractats millor per la vida.

Com s’ho fan? Hi tenen molt a veure els casals d’infants que els acullen, un cop acabades les classes, per oferir-los una àmplia diversitat de lleure. Música, piscina, lectura… Al costat dels educadors socials hi ha un munt de voluntaris que cada dia, a partir de les 5 de la tarda, comparteixen jocs, lectura i altres formes de lleure amb aquests nens. També hi ha alguna aula compartida amb les mares, dones que acompanyen els fills asseguts davant d’un ordinador. La majoria amb el cap cobert pel hiyab, d’altres amb el sari, i fins i tot se n’hi pot veure alguna amb el niqab que deixa a la vista tan sols els ulls. Negres. Inquiets. Sovint escrutadors.

Què els espera a aquests infants? No se sap. Amb una mica de sort, acabaran l’escola, i hauran après a nedar, a llegir, a sumar i a restar. Amb molta sort, arribaran a fer una FP i algun ofici que els permeti tirar endavant en un món cada cop més complicat i més dur. Però si la mesquita és a tocar de Sant Pere del Camp, i cadascú hi resa a qui creu oportú, també ho és del Casal d’Infants. I el que s’ensenya a un lloc i a l’altre és força diferent.

Vull creure que se sentiran més a prop d’aquest espai que no pas del que puguin aprendre a l’altre i que no acabaran radicalitzant-se. I en això tots hi tenim alguna cosa a fer perquè el nostre món els resulti prou atractiu i gratificant i no en vulguin buscar cap més.

Si t'ha resultat interessant l'article, comparteix-lo!