El bloc de la ruptura

Petits grups en que s’ha anat fragmentant l’independentisme expréss com són Poble Lliure, La Crida, Acció per la República, Primàries, Demòcrates i JxCat, als que hem d’afegir nombrosos independents o gent no enquadrada com Joan Canadell i que no defalleix, es preparen per donar la batalla als dos grans grups ERC i JxCat que són els candidats a governar en solitari en les properes eleccions.

En tot cas, una coalició ample pensen que permetria mantenir a JxCat en el poder, sense l’esquerra, sota condicions pactades de càrrecs i de nous objectius programàtics. Encara que no ho diguin tornen a la lluita per els espais de poder que van enfrontar convergents i socialistes en els seus millors temps.

La ruptura a la brava no és possible quan el que tenim són altres instruments de pressió per impulsar la via de la independència que passa per una victòria electoral ample, un moviment popular constant, una acció internacional intensa i una resistència persistent, el temps que faci falta, fins arribar a l’objectiu.

No defensem per tant el bipartidisme, sinó la democràcia participativa que va més enllà dels cercles tancats dels partits, tenint en compte que existeixen ara partits frontissa sense massa incidència, però abocats a lluites internes per el poder.

El socialisme espanyol sembla, segons enquestes, que s’aguantarà al poder i podrà legislar. Per tant podrà negociar amb Catalunya i amb bona voluntat tot pot millorar.

Ara que desconfinem la població, també ho podem fer amb la política i tanquem files contra la gran podridura monàrquica i la hipocresia patriòtica espanyola. I per què no també, contra el cinisme d’alguns polítics catalans.

L’estratègia conjunta és factible si existeix la voluntat, i és necessària per què és necessita proximitat política amb el poble en lloc del distanciament que alguns volen veure en lloc d’encarrilar les solucions com proposa el President Torra. Reconstruir la política catalana és una emergència.