Trapero… to-re-ro!

Qui em coneix potser trobarà curiós aquest títol, perquè sap com de contrari soc a les curses de braus -incloses les activitats de maltractament d’aquests animals a Catalunya- i a qualsevol acte cruel o degradant per a les altres bestioles i exemplars més grans. Però m’ha sortit de manera espontània -a banda que rima tan bé- per a expressar com celebro, i celebra tanta gent, l’absolució de qui ha estat el major dels Mossos d’Esquadra i de l’excúpula d’Interior, tot i que la sentència encara no sigui definitiva.

Josep Lluís Trapero, que no és independentista a nivell personal, va demostrar, durant l’eclosió del procés sobiranista, la seva capacitat com a servidor públic i les seves conviccions democràtiques. Per això, el president Carles Puigdemont i el seu govern li podien tenir confiança, tot i que sabien que el major, forçosament, havia de nedar entre dues aigües. Una contradicció, ara com ara inevitable, doncs, i un risc important, que Trapero va saber afrontar amb una habilitat proverbial. D’aquí que la seva absolució no solament sigui justa, sinó que faci encara més evident la injustícia de les condemnes relacionades amb el dret que té Catalunya a la seva autodeterminació i, si la majoria ho vol, a la independència.

Parlava ara de nedar entre dues aigües, i això no és el so de la guitarra màgica, fluent i enjogassada del gran Paco de Lucía, sinó la dificultat, sempre problemàtica, de servir dos amos. Aquest era el repte de Trapero i dels seus comandaments, i aquesta ha estat, habitualment, la contradicció del cos de Mossos d’Esquadra com a policia de Catalunya, juntament amb les policies locals. És a dir, d’una banda, són agents de l’ordre al servei del Govern de la Generalitat, i de l’altra, actuen com a policia judicial… d’una justícia tan equànime, progressista i, sobretot, gens venjativa com és l’espanyola.

Són circumstàncies que, si no disposem d’Estat propi o, almenys, si l’actual Regne d’Espanya no es transformés en una República de model confederal -cosa tant o més difícil que l’opció anterior- són molt difícils d’eludir. Per tant, quan Trapero i les defenses de la cúpula dels Mossos argumenten que, si hagués calgut, disposaven d’un pla per a detenir Puigdemont i el seu govern, això és perfectament plausible. De la mateixa manera, que la Policia de Catalunya va possibilitar, el mític 1 d’octubre, que el referèndum pogués tenir lloc d’una manera poc o molt acceptable. Requisant urnes prèviament, sí, però també no impedint que la ciutadania anés a votar -a favor o en contra de la independència- ni, encara menys, repartint llenya a dojo, a diferència dels cossos policials amatents a la consigna del “¡a por ellos!”

Tal com recordava en una entrevista recent qui fou el primer conseller d’Interior de la Generalitat restaurada, Joan Vidal i Gayolà, a l’article “La transició ha resultat molt diferent de com havíem pensat”, el cos de Mossos d’Esquadra, que durant el franquisme tenia ben poques competències i depenia de la Diputació, es va decidir que es transformés en la policia de la Generalitat, a partir de la tradició històrica. Com diu l’expolític gironí, no tothom ho volia, perquè hi havia qui era partidari de crear un cos policial ex novo. Finalment, no fou així.

Però és igual. Mentre els Mossos, a més de policia integral, no siguin un cos amb totes les competències normals de la policia de qualsevol Estat europeu, malament rai. Sempre hauran de nedar entre dues aigües… Per tant, millor que tinguin comandaments hàbils i de mentalitat democràtica com Trapero, i amb el savoir faire que ja vaig intuint en el nou conseller d’Interior, el terrassenc Miquel Sàmper, que no pas al contrari. Per la resta, i en una qüestió sempre complexa com és l’ordre públic dins d’una societat poc o molt lliure, es farà el que es podrà…