Dret a la independència
La política i la història no fan parèntesis, Ara es diu que Catalunya és propietat de la unitat d’Espanya que marca la Constitució de 1978 i que això no es pot canviar. No ens hem pas de lamentar d’aquesta realitat, sinó que hem de ser capaços de dir i demostrar que a Catalunya l’única hegemonia admissible és la catalana i el dret de Catalunya a la independència és imprescriptible i inviolable.
Dret vulnerat pel Decret de Nova Planta
Catalunya va estar completament sota el domini castellà instaurat per Felip V des del 1704. Conculcant aquest monarca les Constitucions de Catalunya, va aprofitar a més el fracàs de la Gran Aliança austriacista, anglesa i holandesa que volia desembarcar a Barcelona i l’incompliment del Pacte de defensa establert, entre Anglaterra i Catalunya, a Gènova de 1705.
El Tractat d’Utrecht de 1713, amb lar enuncia de les pretensions de Carles VI d’Àustria i l’abandó dels austríacs compromesos en la defensa de Barcelona, van deixar Catalunya a la seva sort, acabant envaïda i ocupada militarment per les tropes franco-castellanes el 1714 que van aplicar el dret del vencedor. El Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les institucions i el Dret català, a més de prohibir l’ús de la llengua catalana.
Una pau que no va resoldre el problema de Catalunya
La pau de Viena de 1725 no va resoldre el problema català. L’Emperador Carles VI d’Àustria va renunciar en favor de Felip V a tots els drets que pogués tenir sobre la corona espanyola i les possessions catalanes, de manera que renunciava també a la Catalunya de les quatre províncies, que quedava definitivament sota el poder castellà. Catalunya Nord ja havia passat anteriorment a mans de França.
D’aquesta manera vam quedar incorporats els catalans a un país que no és el nostre que sempre ha intentat la castellanització de Catalunya, país veí, servint-se de les lleis espanyoles, de la burocràcia estatal i la immigració, ja que Espanya des de Felip VI només reconeixeria un país i a la Constitució una única nació, contràriament a allò que acorda al Tractat d’Utrecht, quan només existia una corona hispànica, sobre el respecte als drets dels catalans i la igualtat de tracte amb els castellans. Espanya fou clarament una creació de Felip V seguidor del centralisme francès que va reforçar per la seva funció el Consell de Castella.
Dret no respectat a la llengua i cultura pròpies
Han passat els anys i la situació no ha canviat malgrat tots els intents de Catalunya en demanda de respecte a la seva identitat nacional. Llengua i cultura. Mai s’ha entès a Espanya ni accepten que Catalunya és un poble amb característiques nacionals pròpies i avui amb una tendència republicana renovada.
La dictadura franquista va mantenir la mateixa posició de l’Espanya única i total que va intentar convertir en estat de dret davant la Comissió Internacional de Juristes.
La transició enganyosa
1978 va fer la sensació que es crearia una nova realitat política i una estructura territorial respectuosa amb les nacionalitats històriques com Catalunya. No va ser així. Ben aviat es va posar al descobert que en lloc d’autogovern es va implantar un nou centralisme continuador de l’anterior vestit d’estat autonòmic.
Els successius governs espanyols, conservadors i socialistes van estar sempre atents a la política catalana i els seus intents d’eixamplar competències que van acabar moltes vegades davant el Tribunal Constitucional, buscant-ne la inconstitucionalitat.
Dret i democràcia centralsites
El nou règim, mentre parlava de democràcia, en realitat no va tocar la veritable estructura de l’Estat heretada del franquisme, convertint la Generalitat de fet en una superdiputació, com li va passar a Josep Tarradellas que va haver de recórrer als fons econòmics de les Diputacions Provincials.
Després de la Constitució el nacionalisme es va anar desenvolupant a Catalunya com a reacció davant les limitacions existents a la sobirania catalana, fins a arribar a l’actual moviment independentista que exigeix l’autodeterminació i la independència.
Evolució cap a l'independentisme
L’evolució de la política catalana del catalanisme col·laboracionista al nacionalisme democràtic va ser obra de CDC, coincident amb les propostes de Josep Pallach i Heribert Barrera.
Els partits nacionalistes van evolucionar definitivament cap a l’independentisme a partir de 2010, desprès de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006 que va negar a Catalunya ésser una nació.
El règim espanyol no ha volgut reformar la Constitució i adaptar-la a l’evolució democràtica i les resolucions de les Nacions Unides i el Tribunal de Justícia Internacional de La Haia. Tampoc ha volgut reconèixer el dret del poble català a l’autodeterminació com expressió democràtica.
Una negativa constant
Les constants negatives de les institucions espanyoles i el rebuig de les propostes del Parlament presentades al Congrés dels Diputats va ser el detonant que va decidir posar en marxa el referèndum a Catalunya d’acord amb el dret internacional.
Las asociaciones profesionales apelan ante Europa
Poder judicial con exceso de protagonismo Uno de los problemas evidentes de los hechos acaecidos en otoño de 2017 en Cataluña, ha sido el protagonismo que ha adquirido el poder judicial y como se ha descompensado absolutamente, el lógico y necesario equilibrio entre los poderes del Estado.
El dia de Portugal
A les onze de la nit del 24 d’abril s’emetia a través d’Emissores Associados de Lisboa la cançó ‘E despois do Adeus’. Era el primer senyal que tot estava a punt. Els oficials del Movimento das Forças Armadas (MFA) es van dirigir als lloc de comandament.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български
6 thoughts on “VOLEM LA INDEPENDÈNCIA (1)”