DRET D’AUTODETERMINACIÓ I MINORIES NACIONALS

Fa uns mesos vaig llegir una Sentència del Tribunal Constitucional del 23 de setembre del 2020, prohibint a la Generalitat de Catalunya el desplegament d’infraestructures digitals en la connexió internacional 5G. També, per la mateixa resolució, es vetaven altres normes sobre energies renovables i relacions comercials amb altres països.

El motiu de tals prohibicions és atès, segons el TC, a què tals iniciatives de la Generalitat excedeixen el marc estatutari i trenquen la unitat de mercat de la nació espanyola.

Els que manen sempre tenen raó i quan sembla que l’orgue suprem d’interpretació de les lleis ho fa amb un biaix sospitosament parcial, és lícit presumir que hi ha una altra mena d’interès a tombar aquelles lleis que, respectades, podrien afavorir el desenvolupament d’un determinat territori.

Sembla de sentit comú i a la realitat m’atenc, que amb aquestes Sentències es posen traves i es bloqueja el desenvolupament econòmic, científic i social de Catalunya i referma la impressió, cada vegada més estesa, que l’Estat central dispensa a Catalunya un tracte colonial, amb una metròpoli que no actua amb la lleialtat que seria de desitjar i balda per explotar econòmicament un territori amb molta força i iniciativa, però amb facultats de regulació i autogovern cada cop més limitades.

Amb l’actual situació és molt difícil que Catalunya pugui fer valdre els seus interessos, ja que la demografia ens va en contra i per moltes eleccions que fem mai tindrem una majoria suficient per canviar les lleis que ens limiten, el que du a considerar que aquesta dependència de l’Estat ens atorga la qualificació de “minoria nacional”, concepte ben determinat a la Resolució 47/135 de Nacions Unides, de 3 de febrer del 1993.

Segons la definició de la Subcomissió per la Prevenció de la Discriminació I Protecció de les Minories, de 1954, aquestes estan conformades per grups no dominants de la població, que posseeixen i volen conservar determinades tradicions o característiques ètniques, religioses o lingüístiques, clarament diferenciades de la resta de la població.

Al meu entendre, la consideració dels catalans com a “minoria nacional” concorda i s’adiu perfectament amb aquella definició de la Subcomissió. El fet és que Catalunya difícilment podrà implementar llurs anhels d’autodeterminació i autogovern com a poble, perquè tals anhels sempre seran ofegats pel vot de la majoria, per una simple qüestió demogràfica.

Com és sobradament conegut, Catalunya disposa d’una llengua pròpia, d’un territori perfectament identificat i històricament ben delimitat, una història i un passat d’autogovern, amb institucions avançades al seu temps, com per exemple el fet d’haver tingut uns dels primers Parlaments del món civilitzat, sense comptar el desenvolupament d’una legislació de Dret Civil i Marítim pròpies, de gran prestigi, quins principis encara duren, el que justifica a bastament la definició de “minoria nacional”.

Ara que venen eleccions al Parlament de Catalunya, seria bo considerar tots aquests fets. Hi ha molta gent desenganyada de la política, amb la sensació que les eleccions, manifestacions i esforços dels darrers anys no han servit de res i que els polítics no fan res per avançar cap a la promesa República de l’octubre del 2017.

Suposo que tals sentiments són humans i no soc qui per alliçonar ningú, però convido tothom a reflexionar sobre les dificultats que suposa avançar en les condicions imposades per un Article 155 i tot l’aparell de l’Estat en contra, empresonant a tort i dret (moltes vegades amb acusacions que queden en res) i amb judicis que no resisteixen la prova del cotó de les legislacions i tribunals europeus i de Nacions Unides.

Si a més a més, les iniciatives legislatives d’una Generalitat mancada de cap poder important, es van trinxant i s’ofeguen iniciatives com les comentades al principi, és molt difícil engrescar la gent a seguir votant opcions independentistes.

Per tot això, considero de vital importància pel futur de Catalunya com a poble, buscar empara legal davant de Tribunals europeus i internacionals, fent valdre la condició de “minoria nacional”, en el sentit de la Resolució 47/135 de l’ONU, fins a obtenir la consideració de subjecte de drets de lliure autodeterminació.

L’Estat espanyol ha evidenciat, en nombroses ocasions, el seu pànic a considerar Catalunya com a subjecte polític, moltes vegades dictant normes i disposicions que atempten contra la ciència i el sentit comú. Per posar un exemple recent, la prohibició de l’ús del català entre les administracions catalana i valenciana, el que demostra, una vegada més que l’Estat no se sent prou segur, fet que hauríem de tenir més en compte i deixar de banda la tradicional tendència dels catalans a desconfiar de les nostres pròpies forces.

Al Preàmbul de la Constitució espanyola del 1978 hi diu que la nació espanyola proclama la voluntat de, entre altres (veure quart paràgraf): “Protegir tots els espanyols i els pobles d, Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”.

I, l’any 1977, Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que diu:

“1.- Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación”.-

I l’article 96 de la Constitució estableix que els Tractats internacionals celebrats vàlidament, formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats a Espanya.

Per tant, sembla que hi ha eines legals prou fonamentades per plantejar i sol·licitar empara legal als Tribunals internacionals, a fi i efecte d’obtenir un pronunciament favorable a la consideració de Catalunya com a minoria nacional i com a poble, en tant que disposa d’un territori ben delimitat, una llengua pròpia, un corpus legal i una voluntat de ser-ho.

D’acord que és una tasca de gran dificultat tècnica i segurament de temps i diners, però a Catalunya tenim molt bons juristes, molta gent solidària i generosa que pot contribuir-hi econòmicament i prou determinació per emprendre una tasca que la societat civil podria impulsar si els nostres Governs no ho fan.

A Barcelona, 8 de Febrer de dos mil vint-i-u.

Nota d’El Republicà: l’article havia de sortir abans de les eleccions del 14F, però considerem que la reflexió encara és vàlida i informativa per als catalans i, per això, el publiquem avui, una setmana després de les eleccions, per plantejar-nos el futur adequadament.