Va ser Heribert Barrera, el diputat de ERC al Congrés dels Diputats de 1977 qui va plantejar la qüestió en sessió parlamentària. Teníem una monarquia encara no constitucional que no havia sigut votada per el poble i demanava que es portés a referèndum.
Aquesta proposta no interessava pas a la dreta oculta darrera els centristes del president Adolfo Suárez, ex Secretari General del Movimiento transposat a constructor de democràcia amb la col·laboració de sectors democristians, liberals, ex franquistes conversos i algun socialdemòcrata.
Les esquerres havien pactat el seu retorn a la legalitat i la seva supervivència pensant en el futur, i no tenien cap interès en manifestar-se a favor d’una República. Recordem aquell febrer de 1981 amb Santiago Carrillo cridant visca el Rei a la sortida de l’hemicicle desocupat per Tejero i la rendició d’un Armada vençut.
Els republicans catalans mai han sigut ben vistos a Madrid. Només temporalment si donen suport al Govern de l’Estat que ja s’entenia amb els pactistes convergents, els del peix al cova i el 3%.
14 d’abril és la data commemorativa de la sortida de Francesc Macià al balcó de la Generalitat proclamant la República Catalana “interpretant els sentiments i els anhels del poble”, previ acord amb Niceto Alcalà Zamora ratificant els Pactes de Sant Sebastià, i va demanar assumir la responsabilitat que la pàtria catalana exigia davant la monarquia borbònica abatuda.
La república era també una crida a la fraternitat de tots els pobles i a la realització dels drets dels homes i dels pobles i a la federació ibèrica.
Macià va acabar la proclama demanant als catalans que sabéssim fer-nos dignes de Catalunya. El seu missatge és viu. Però no veiem celebracions ni recordatoris oficials, excepte veus com la de Oriol Junqueras que surten de Lledoners demanant Justícia.