Descobrint Montesquieu

La lectura de l’esperit de les lleis de Montesquieu revela que els seus plantejaments, tot i guiant-se en els règims clàssics, són jurídicament insuficientment rigorosos.

Però hi ha qui pensa que el pensador va fer una obra per damunt del pensament dels juristes, amb una obra que va ser un tractat de ciència política i no simplement de filosofia política o un llibre de dret.

Montesquieu defensava que les lleis han de ser relatives al caràcter nacional dels pobles, però també integrava en el seu concepte la teoria de la influència del clima en l’efectivitat de les lleis, mesura que mai va ser considerada com element definitori d’una llei.

La llei no forma part de la cosmologia creada per la fantasia de Montesquieu intentant crear una perspectiva d’un nou ordre davant la definició clàssica de la llei com una regla emanació de l’autoritat d’un superior sobre un inferior.

La llei positiva és l’expressió de l’autoritat del legislador, per molt que es discuteixi un concepte doctrinari dels altres conceptes de les lleis humanes.

En un món on només es coneixia el poder dels reis i les repúbliques de la antiguitat, l’anàlisi de la llei amb altres conceptes com el de la voluntat popular desfiguraven la realitat dels sistemes polítics amb tipologies inèdites.

República, monarquia i despotisme eren els tres règims que estaven lligats a principis ben diferents, el primer a la virtut, el segon a l’honor. També la idea de llibertat no era la mateixa entre els antics i entre els moderns. El despotisme era considerat règim sense llei fixe i sotmès a la voluntat del governant.

Les discussions sobre la conciliació de la virtut amb república i monarquia s’acaben referint a l’interès general impulsat per els ciutadans a la república i al patrimoni personal del monarca en la monarquia.

Es per aquesta raó que Montesquieu classifica les lleis segons derivin directament o no de la naturalesa de cada govern, de manera que de la república apareix la democràcia, en la que el monarca és el poble.

El que arriba a succeir és que les lleis esdevenen incoherents i inconsequents quan quan disposen dels principis de dret contraris i oposats.

Però Montequieu també va deixar establert que la igualtat és l’ànima de les democràcies, definició que exigeix que tots els ciutadans siguin iguals i no existeixin distincions ni diferències, en lloc de la igualtat aparent que vivim que es demostra inexistent entre rics i pobres.