De quina esquerra parlem?

S’ha volgut establir una síntesi entre liberalisme i socialisme, favorable a una societat sense fronteres entre països. En un marc de llibertats es volia impulsar tot allò que fa iguals als ciutadans, amb independència de la fortuna de cadascú.

Es veia en la desigualtat i la manca de la igualtat d’oportunitats l’origen de totes les crisis. Però van ser més importants els càlculs i les estratègies electorals buscant el suport de les classes mitjanes.

El canvi d’actituds en moments de crisi de mercat no va poder acabar amb la societat de les elits socials que dirigia la política financera i industrial amb criteris basats en la deslocalització i els salaris baixos.

Tampoc s’ha fet una política de redistribució de la riquesa prioritzant una política fiscal pertorbadora per l’estalvi i permetent que el nivell de riquesa s’anés concentrant en unes poques mans que és el que s’entenia per bon desenvolupament de l’economia.

El que s’ha legitimat amb la desídia de les esquerres ha sigut la injustícia social, creant la societat dels pobres desincentivats per la cerca de feina.

Les successives bombolles i els estrictes tractaments de l’evolució del crèdit als treballadors han acabat per produir recessió, atur i pobresa generalitzada, agreujada per la crisi de la pandèmia de la Covid 19.

S’ha aturat de repent la creació de riquesa i l’explotació de les innovacions tecnològiques en benefici com sempre de les institucions financeres que han aconseguit endeutar els treballadors per damunt de les seves possibilitats com ha posat de relleu la crisi de les hipoteques i l’expansió dels microcrédits.

Però el Pacte social de la socialdemocràcia post segona guerra mundial es va espatllar amb l’assumpció del neoliberalisme que va desdibuixar una alternativa de govern d’esquerres, defraudant les esperances de transformació social.

Les esquerres han limitat la seva funció a l’alternança amb els conservadors en els governs dels estats europeus, limitant-se afer funcionar els països sense alterar estructures.

Consolidar la democràcia va ser una polític d’Estat, si be no es va aconseguir aturar la preeminència de les oligarquies financeres veritables controls de la sort de les societats aprofitant els desajustos econòmics.

L’atur i la precarietat han sigut les armes de les forces capitalistes que han destruït la política de cartró-pedra del sector socialista espanyol avui governant una societat empobrida per la crisi.

La indignació contra el govern de l’Estat s’ha estès, impulsada per la dreta classista i reaccionària, però la indignació no ha produït indiferència política, ans al contrari.

Aquesta realitat exigeix una refundació o renovació de les esquerres, sense dogmatismes, per recuperar el prestigi social i l’electorat perdut.

Quan es reclama més democràcia i atenció social és per què es creu en la democràcia i la urgència de la seva degeneració davant l’endollisme i el clientelisme.

El futur està en la democràcia participativa, no l’immobilisme, de manera que l’esquerra ha de ser la impulsora d’una societat de llibertats i l’alliberament de la classe obrera de la seva actual servitud econòmica, recobrant la dignitat de la seva existència, donant un nou sentit a la democràcia.