Construir el camí

Parlem de fer la independència, però per fer-la cal arribar a una situació en la que sigui possible la construcció de l’Estat català. És doncs necessari construir el camí separant la brossa i les pedres que no permeten el pas.

En lloc de fer camí, s’han fet temptatives en forma de manifestació i exercici de la llibertat d’expressió que han provocat un enrunament que ha significat l’aparició de nous obstacles a superar.

En lloc de disposar un camí practicable i sòlid s’han intentat vies ràpides per arribar a la independència de Catalunya amb la decepció com a resultat. Decepció, però que no ha significat cap renúncia.

La realitat no ens aporta perspectives prometedores quan es tracta de debatre les possibilitats de sortir del laberint espanyol. Tampoc apareixen projectes il·lusionants per què seguim en la lluita dels partits per fer-se amb espais de poder d’elecció en elecció. I aviat hi tornarem a ser.

Els contraris a la independència van dient que Catalunya està en procés d’autodestrucció vivint en un pou de tensions polítiques. Però el que està passant és tot el contrari, doncs apareixen noves forces polítiques catalanistes que presenten opcions i propostes que demostren que som en un país plural. El debat polític i les urnes hi són per alguna raó, per tant.

El sentiment de fracàs que s’intenta estendre entre la població i l’independentisme és l’excusa per amagar l’actuació repressiva d’un règim que no reconeix el dret a decidir dels pobles, impedint a més l’existència d’un autogovern efectiu.

El catalanisme tímid que no està per la independència i proposa evitar tota confrontació, i treballar amb el que permet l’Estatut d’Autonomia, pensant en la negociació i el pacte, és un canvi d’estratègia que no suposa cap innovació política.

El camí de sortida del laberint no passa pel catalanisme tímid, sinó per la força electoral i el poder que pugui conquerir l’independentisme guanyador de les eleccions per exigir negociacions a l’Estat i respecte a les decisions catalanes.

Tota operació política per arribar a l’objectiu precisa el suport del poble, la qual cosa vol dir mobilització i resistència a les imposicions hegemòniques de l’Estat, sempre dins dels límits de la democràcia i el pacifisme, exigint el respecte als drets i llibertats pròpies d’una nació històrica com la Catalana.

La construcció del camí és doncs dins i fora del territori. A més d’una acció exterior contundent, Catalunya precisa reactivació econòmica, millorar la sanitat i preveure l’ensenyament per superar també la crisi de la COVID-19. La decepció estaria en no fer-ho.