Condicions i sacrificis de la taula de diàleg

Jesús Conte

juny 29, 2021

Taula de diàleg, ara de debò

Tot procés de negociació té un recorregut obert i un final incert. Normalment ple d’obstacles per les posicions enfrontades, pels errors de càlcul propis i per la pressió exterior, tant política com mediàtica. El diàleg Catalunya-Espanya, ara sembla que de debò, es troba en aquesta cruïlla. Pot descarrilar, hipòtesi plausible, o pot esdevenir una fórmula assumible en què cap de les dues parts aparenti haver perdut l’objectiu ni la dignitat. Cal intentar-ho.

Retrobament entre catalans i Espanya

L’indult dels nou empresonats és un gest que ajuda, tot i que no és suficient. Però és valent, sobretot veient com se les gasten les dretes espanyoles. S’ha de reconèixer, com a mínim, la valentia de Pedro Sánchez i del seu govern socialistes-podemites en prendre aquesta decisió enfront del tancredisme de Rajoy, confiant que escampés la boira sobiranista i, si no, llenya al discrepant.

Sánchez ha pres la iniciativa i convida al ball. Una altra cosa és el propòsit amb què s’escenifica aquest ball. Per a ells, és obsessiva la referència al retrobament entre els mateixos catalans i amb una Espanya que referma com a “unida”.

Taula de diàleg sobre tres bases

En termes bèl·lics, després d’una batalla cruenta sol haver-hi un reposicionament de les tropes, de vegades una reculada fins a posicions més segures i un intercanvi de presoners. Fins a la propera batalla.

Aquesta nova batalla, afortunadament només sobre una taula de diàleg, s’ha d’establir sobre tres bases: una, que es pugui parlar de tot; dos, no estar condicionats pel rellotge ni el calendari, i tres, no deixar-se contaminar ni pressionar per l’ambient mediàtic.

Tema de la negociació, temps i pressió mediàtica

Em temo que la primera es produirà amb una part catalana que ja ha ensenyat les seves cartes (amnistia i autodeterminació, com a prioritats) mentre la part governamental espanyola pot anar a negar la major sense oferir una alternativa. La segona condició -el temps- ens ha d’ensenyar que els acords transcendentals es coven a foc lent. L’Ulster es va pacificar després d’unes negociacions que van durar quatre anys, l’acord amb les FARC de Colòmbia va costar trenta anys, i la fi del terrorisme d’ETA va ser fruit de la conjunció de la pressió policial, però també de la resposta ciutadana que en un moment determinat va donar l’esquena als pistolers i, no oblidem, de la contribució d’Arnaldo Otegui en apostar per la via institucional per encaixar les aspiracions d’Euskadi. Un error del president Puigdemont va ser comprometre’s a fer el referèndum en divuit mesos encara que després es veiés que no estava tot prou lligat i ben lligat.

La tercera premissa, la d’esquivar la pressió mediàtica, dependrà en gran manera de la capacitat dels polítics per reprimir-se a la temptació de filtrar interessadament el contingut de les converses. Res de retransmissions en directe sobre com avancen les converses o com s’encallen.

Taula de diàleg que exigeix sacrificis

Aquestes tres cartes per a una navegació correcta conduiran probablement al sacrifici dels seus protagonistes. Un acord històric, que sempre implica renúncies, no serà prou comprès pels mateixos ciutadans i pels correligionaris de partit. Es trepitjaran principis immutables i potser un pèl de dignitat difícilment compatible amb la supervivència política activa. De manera que els cabdills dels dos exèrcits negociadors han de ser capaços de sacrificar-se, saber que no podran concórrer a les següents eleccions i que els seus partits potser les perdran. Amb el seu sacrifici hauran fet, però, un gran servei a l’interès col·lectiu. Un no-acord, en canvi, no resoldrà el contenciós i el perpetuarà per una generació més com a mínim.

Ballem?

Al meu entendre seria una equivocació reposar la responsabilitat per part catalana únicament en el president Aragonès i especialment en Oriol Junqueras, com insinua el decret que l’indulta, on s’esmenta el seu “paper determinant en el diàleg” sense incorporar encara que sigui des de la distància el posicionament del president Puigdemont i el que representa electoralment i simbòlicament. No fos cas que torpedinéssim el procés des de casa nostra. La veu de Waterloo també és “d’utilitat pública”.

Ballem? Qui hi posa la música i qui surt a la pista? De moment, Pedro Sánchez i Pere Aragonès, a soles. Comencem sense por. Tot està per fer i (quasi) tot és possible.