Combinar progrés i equilibri

La crisi ha facilitat la política de la imposició. També ha demostrat els errors i febleses del sistema espanyol gens receptiu a acceptar els diferents desenvolupaments proposats per governs locals sense veritable poder polític.

Les autonomies espanyoles van ser imposades amb la finalitat de crear una feblesa perpetua a Catalunya, però a l’hora de la veritat la aportació fiscal catalana i també al PIB de l’Estat van posar de relleu que Catalunya no tenia una crisi d’identitat, convertint-se en el motor econòmic de l’Estat.

Catalunya continua sent essencial per el conjunt del progrés econòmic malgrat les dificultats derivades de la limitació de competències autonòmiques en els aspectes econòmics, internacionals i de mobilitat obrera.

L’Estat ha intentat retallar totes les iniciatives legals del Parlament català que podien significar l’aparició de noves actituds socials. Però el fet negatiu de les impugnacions legals s’ha convertit en un fet positiu que ha esperonat el desig d’independència.

No cal ser independentista per afavorir la independència de Catalunya, doncs el que cal ara és estar independentista. Mobilitzar els recursos i les consciències de la ciutadania és el que crea camí.

La organització social es mou en un entorn de complexitat, doncs la diversitat política lluita amb la autoritat unificada que exigeix obediència, situació que crea més discòrdia i desafecció de l’Estat que no resolt els problemes que en molts casos apuntem altres sectors.

Amb el decreixement econòmic pateix l’optimisme empresarial i el valor de les inversions fetes, posant en dubte les polítiques econòmiques de l’Estat, aturant el desenvolupament que condueix al progrés i el benestar social.

Els governants espanyols han cregut que la solució era reforçar el paper de l’Estat, enriquint l’Estat, si be el que s’ha facilitat és l’arribada al poder de certes elits tecnocràtiques, quan el que s’havia de fer era limitar el poder de l’Estat i reforçar els serveis que afecten al conjunt de la societat i els poders autònoms.

L’error ha sigut i segueix essent reduir l’Estat del benestar, anar contra el progrés i la creativitat, la igualtat d’oportunitats amb retallades de tot ordre i imposar organitzacions estatals que limiten la llibertat empresarial dels territoris que rebutgen el control de l’Estat.

Combinar progrés i equilibri havia de ser l’exercici que ni la crisi havia d’aturar facilitant una involució social i el retraïment empresarial generalitzat.