
Ha estat la crònica d’una crisi anticipada. Era de sentit comú, i ho hem anat reiterant, que les mesures de Colau contra el vehicle privat obtindrien l’efecte contrari al que es buscava perquè empitjorarien la qualitat de l’aire de Barcelona. El passat mes de novembre, els nivells de contaminació de NO2, diòxid de nitrogen, i de les partícules Tn10, les més grans, s’han situat per sobre dels màxims de referència de la UE i de l’OMS. Aquest fet s’ha produït malgrat que l’augment de trànsit encara continua per sota dels nivells habituals en un 15% menys, alhora que el transport públic no es recupera i presenta una ocupació del 55%.
La qüestió sembla una paradoxa, però no ho és. Hi ha menys cotxes circulant que abans de la crisi, però el nivell de contaminació provocat pels vehicles, especialment el diòxid de nitrogen, ha crescut. La resposta a l’aparent paradoxa és clara: les mesures dutes a terme per Ada Colau, restringint els carrils de l’Eixample i situant barreres de formigó, de plàstic i de new jersey de ciment només han congestionat la circulació de vehicles, han augmentat els temps de desplaçament i per tant el funcionament dels motors, i empitjorat en molts casos la qualitat de la seva combustió.
Cal fer observar que a més la zona de baixes emissions (ZBE), que havia estat suspesa fins a setembre, ha estat en ple funcionament els mesos següents, i per tant si tot el que ens explicava l’Ajuntament era cert, l’eliminació dels cotxes més vells hauria d’haver-se notat produint una reducció de l’impacte de les emissions de gasos sobre l’atmosfera de Barcelona. Però, no ha estat així, tal com també havíem apuntat.
En contrapartida, l’augment de carrils bicis en carrers de la xarxa bàsica, Pau Claris, Roger de Llúria i València, així com la reducció de carrils per teòricament facilitar un major accés dels vianants, ha contribuït decisivament a empitjorar l’aire de Barcelona. Amb un agreujant, tal com informava el RACC en un dels seus últims treballs, totes aquestes zones pintades per a l’ús dels vianants no són utilitzade,s excepte la del carrer Girona; en altres paraules, són un fracàs.
Aquest problema es pot multiplicar perquè al desembre s’han incorporat noves i extraordinàries restriccions que afecten dues vies decisives de Barcelona: el carrer Aragó, on s’ha retirat un nou carril a favor de la bicicleta, i simultàniament a les entrades i sortides Besòs i Llobregat de la Diagonal, que han reduït l’accés a la mínima expressió i que cada dia generen notables embotellaments. A aquesta circumstància se li afegeix la insòlita idea d’haver deixat un sol carril per circular els cotxes a la plataforma central de la Diagonal entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia, el que representa un altre punt de contaminació contínua a causa de les aturades dels vehicles.
Al mateix temps, Colau no ha fet res per transformar en elèctrics el 40% dels autobusos urbans que continuen utilitzant combustible fòssil i contaminant l’atmosfera durant moltes hores al llarg de la jornada. Una cosa semblant es pot dir de la flota dels taxis en la quals més d’un 40% generen una forta càrrega contaminant. I encara cal afegir un tercer factor intocat, que és l’impacte del repartiment de mercaderies que amb la pandèmia ha crescut i que ja en condicions normals era un factor decisiu de la contaminació de la ciutat. Un darrer element és la manca d’arbrat i de superfície verda de la ciutat que és una bona eina defensiva, sobretot en la retenció de les partícules sòlides i la millora de la qualitat de l’aire. Durant el període Colau poca zona verda i arbrada s’ha fet, i a més els espais d’interior d’illa recuperats han estat feblement arboritzats.
Colau ha aconseguit el que sembla impossible: empitjorar la contaminació de la ciutat circulant-hi menys cotxes.
Publicat a conversesacatalunya.cat, el 10 de desembre del 2020.