Hi ha molta gent que s’ha pogut passar tota la vida fent sempre el mateix, sense canviar de feina, creient que dominaven la situació, quan l’empleador sabia el que li costaria el treballador i la seguretat social quina paga li tocarà en temps de jubilació.
Hi ha gent que quan marxa d’una empresa es troba a faltar i altra que no. N’hi ha que han sigut uns pocavergonyes i uns aprofitats de la feina dels demés i han anat passant fent el mínim de feina. Normalment aquests que això feien tenien parents a la direcció i no sacrificaven ni un minut a l’hora de sortir de la feina.
Hi ha gent que sembla treta d’un teatre que es creu que tot és l’escenari per fer creure el que diu, amb o sense convenciment. Els agrada la vida elegant i benestant, no poden suportar la proximitat de la criminalitat i la immigració africana. Els senta malament sentir parlar de robatoris i “trapicheo”. No és el seu somni. La ciutat no consideren sigui per aquesta gent.
La ciutat està feta per gent amb vocació de petit burgesa i gentrifica la immigració que marxa cap a barris perifèrics. Normalment el nivell de vida de uns i altres no és el mateix. El tracte social, distant.
La implicació de la població en les coses socials ha anat canviant. Els jubilats ja no es deixen aparcar a casa ni a una llar de gent gran amb la facilitat d’abans. Moltes tasques socials estan en mans de jubilats que hi dediquen el seu temps.
Els joves en canvi accepten compartir els treballs domèstics i familiars, viure en comunitat, compartint habitatge. Hi ha més consciència ciutadana que s’ha de notar en temps electoral.
El jovent té un altra nivell de consciència de la situació, més clar i més conscient. El boom de l’ús de la bicicleta i el patinet elèctric ha posat de relleu la voluntat de canvi i transformació social que hi ha en aquesta actitud. Altres maneres de viure i adaptació a la precarietat estimulen la creativitat i les ànsies de superació. Ningú somia ara jubilar-se en el mateix lloc de la primera feina. Molts ni creuen en la jubilació.