

Com diu Josep Maria Muñoz, en un article sobre per què el PSC no ha guanyat les eleccions, publicat al diari ARA del dia 6 de març, a Catalunya l’afirmació “Catalunya és Espanya”, només es pot entendre des d’una voluntat de pertinença política a la nació espanyola.
Aquesta pertinença només es troba en un sector social d’origen no català, procedent de la immigració espanyola dels anys setanta, més que en les de la postguerra. Però no significa fractura social, sinó un criteri o forma de ser i pensar que no seria incompatible amb una Catalunya independent si així es decideix democràticament, com ja va ser l’1O del 2017.
Però el centralisme, la configuració radial que tant anima la presidenta Ayuso a vanagloriar-se el Madrid dels baixos impostos, convidant les empreses catalanes a traslladar-s’hi, i el monolingüisme que se’ns pretén imposar per sobre de l’Estatut i de la llei específica catalana, impedeixen la identificació de Catalunya amb l’Espanya actual, a diferència de Madrid o Sevilla que sí van contribuir a fer l’Espanya castellana.
El que el PSOE ha volgut fer no era buscar una solució al conflicte amb Catalunya, sinó reduir la qüestió a un problema de convivència a l’interior de la societat catalana, com va dir Illa diverses vegades en la seva campanya electoral.
Altres van pretendre equiparar l’independentisme català amb el terrorisme basc, esperant que això els donés rendiment electoral.
El fracàs d’Illa, no en vots, però si en possibilitats de poder, impedeix a Pedro Sánchez seguir sense pensar a aturar la repressió i alliberar els presos polítics, donant llargues al diàleg compromès. Les exigències internacionals també pesen, i les Nacions Unides estan dient que Espanya ha d’alliberar els presos polítics.
Ara no és qüestió de parlar d’un nou Estatut, sinó de canviar el model d’Estat i admetre la legalitat i vigència del dret internacional a l’autodeterminació, d’acord amb les recomanacions de les Nacions Unides i del Consell d’Europa, si realment es té a la Moncloa voluntat de resolució de la qüestió catalana.
Amb els resultats electorals del 14F, el conflicte nacional resta obert i el procés cap a la independència ja no té aturador, si no és al marge de la democràcia, per part dels que volen tornar a suprimir la sobirania del Parlament, impedir l’impuls d’iniciatives socials.
Ara és el moment de la generositat i del respecte als resultats per part dels socialistes espanyols que han vist com els fracassava el seu vet a ERC. Voldrien seguir creant a Catalunya la incertesa política i l’ambigüitat característica en lloc de donar suport a un govern inequívoc d’esquerres i de progrés, compromès amb la República catalana, com va dir Pere Aragonès en la seva conferència a l’Espai Serrahima.