Cal que s’imposi la realitat

És molt clar que no existeix un únic camí per arribar a proclamar la República Catalana i ens cal ser capaços d’aprofitar les oportunitats del canvi que es produeixin, sense renuncies a les llibertats davant la temptació autoritària de l’Estat central espanyol.

L’Estat no està disposat a assumir les seves obligacions envers Catalunya, terra d’assentament d’una minoria nacional mil·lenària, ni a seguir les pautes dels Pactes Internacionals de Drets Civils, polítics, econòmics i culturals de les Nacions Unides, de 1966, que legitimen els drets de les minories nacionals com la catalana a decidir el seu futur polític i poder-lo implementar.

El negacionisme constant de l’Estat espanyol acaba per justificar la via unilateral el dret de les minories nacionals a declarar la seva independència un cop es demostra en la via electoral democràtica la voluntat majoritària del poble a constituir un Estat propi.

En el cas dels catalans els fets que s’han anat succeint des de les retallades a l’autonomia de 1979 i l’Estatut de 2006 votat a Catalunya en referèndum a la negació, en Sentència judicial, a més, quatre anys després, del caràcter de nació a Catalunya han desenvolupat un ample corrent favorable a la independència d’aquest poble obligat a romandre en un laberint perjudicial en el que es pretén la seva dilució sota una governança, llengua i cultura diferents.

Catalunya es troba davant la revolució d’assolir la seva llibertat com a poble. Aquest alliberament és cosa dels catalans per què és la revolució de les seves vides, per molts impediments i barratges que posi l’unionisme espanyol als camins que emprenguin els catalans.