L’organització metropolitana sempre ha sigut un objecte de control per el potencial urbanístic que significa. Però ara cal afegir la mobilitat, l’aposta cultural i les infraestructures de tot ordre.
La Corporació metropolitana va tenir un origen estr4any, amb una organització gens democràtica, amb una interposició d’interessos clara.
L’Àrea Metropolitana va succeir la Corporació, organitzant uns nous límits territorials, saltant-se els límits comarcals i regionals. De sempre els socialistes han tingut molt d’interès en dominar la estructura metropolitana de la que recull una bona quantitat de vots.
Ara vivim en la interdependència i interacció entre els diferents nuclis urbans, i els plans urbanístics exigeixen uns plans d’estudi econòmic i financer més amplis territorialment per possibilitar la gestió i l’execució.
Sempre ha estat en discussió que havia de tenir les competències sobre els planejaments urbanístics, doncs es recorden els temps en que els Ajuntaments no tenien facultats i li eren imposats els plans per l’administració central que no era responsable davant els ciutadans.
Ara es parla d’un nou pla estratègic municipal i no sabem la opinió ni el criteri de la presidenta Ada Colau ni de Ernest Maragall, que és Vicepresident.
36 municipis, el 43% de la població de Catalunya, un control de la AMB per part dels socialistes que ja controlen la Diputació Provincial de Barcelona, i l’evolució cap a la creació de la Regió Metropolitana de Barcelona segons es dedueix del Document Compromís Metropolità 2030, com explica Montse Riart en el seu article La Barcelona dels 5,5 milions d’habitants repensa el seu futur, publicat al diari Ara el passat 23 de juny.
Sembla que s’eliminaran les segregacions territorials i les desigualtats entre municipis en matèria d’accés a l’habitatge i infraestructures.
Sembla que també es vol definir el model industrial del territori: mobilitat sostenible, transició energètica. Estan també en discussió les connexions ferroviàries i noves vies de comunicació.