Aquella crisi que ni Pasqual Maragall va poder resoldre

Pasqual Maragall que era militant del PSC, es va trobar el 1987 amb la crisi del PSOE que es trobava afeblit en ple 1987. Pablo Castellano acusava la existència de corrupció  en la política. Nicolàs Redondo i en Saracibar havien dimitit, com explicava Jordi Solé Tura en un extens article a El País el diumenge 1 de novembre de 1987.

Els polítics sempre han tingut mala fama a Espanya per   que es considerava que només volien enriquir-se, doncs és cert que la democràcia per si mateixa no garanteix que no hi haurà polítics corruptes.

Quan això passa, com va passar el 1987, van començar les lluites internes als partits, tenint en compte que el 1982, a la sortida de la dictadura,  Espanya era un Estat depauperat i un sector públic inviable pendent de reconversió.

Maragall, Alcalde de Barcelona, que havia viscut una complicada campanya electoral va acabar dient a El Periódico el 4 de juliol de 1987 que “El PSC no solo debe ser catalanista, sinó también parecerlo”. Era el moment en que els socialistes van decidir no recórrer la Llei del Parlament que  disposava l’eliminació de la Corporació Metropolitana de Barcelona.

Maragall va aprofitar per carregar contra CiU, agafant-se a unes paraules de Ramon Trias Fargas, interpretant que “CiU era la dreta pura i dura, però amb senyera”.

Maragall reivindicava el catalanisme  i estendre la consciència democràtica de què la identificació amb la senyera no solucionava les coses.

El 1982, Ernest Lluch havia dit que Convergència i Esquerra practicaven un catalanisme antiquat. Definia els dos partits com l’espiral de la tensió, com va dir a El Món en unes declaracions publicades  el 22 de gener de 1982.

Ernest Lluch considerava que el PSC podia salvar la situació. Va ser a Barcelona. Durant molts anys l’Ajuntament era socialista i la Generalitat de CiU enfrontada a Madrid considerant que això de les autonomies era un desastre.

Ernest Lluch era partidari de que Catalunya intervingués directament a Madrid en els problemes clau de la política espanyola, entenent que el problema de Catalunya era cercar el màxim grau d’autonomia compatible amb la democràcia a Espanya.

En aquest ambient, la idea de preparar el futur que impulsaven els socialistes moderats i superar les crisis de govern  no implicaven renuncia a la identitat. Josep Mª Bricall defensava la nació en una Conferència pronunciada a l’Ateneu barcelonès el 23 de novembre de 1983, que considerava un a qüestió bàsica oi calia plantejar amb realisme i sensatesa.

El divendres 29 de gener de 1988 Raimon Obiols va reclamar a CiU un model més enllà dels atacs al federalisme, contestant les crítiques de Miquel Roca i Jordi Pujol a la proposta federalista del PSC aprovada al congrés del PSOE.

Maragall es va trobar amb aquest ambient que dificultava l’entesa. Els jocs olímpics de 1992 a Barcelona li van significar un respir. Però un cop acabats va tornar a començar  la lluita i l’electoralisme. Maragall no va superar ni va poder sortir de les línies marcades per el PSOE. La crisi CiU/Socialistes a Catalunya va seguir.