Allò del tall gros

Tots recordarem que per Sant Josep se celebra el sant dels avis amb un plat de crema. Abans però hi ha un bon àpat on sempre algú demana el tall gros. Després de la guerra civil era l’home de la casa o el gendre el que sempre demanava el plat ben ple, un bon vi i el conyac amb el cafè. Algun a més puro.

Ara enes adonem que hi ha hagut una confiscació de la riquesa per part dels guanyadors i els adherits, doncs aquella societat buscava l’enriquiment, uns beneficiant-se de la aparent fidelitat al règim i altres amb la pràctica de l’especulació.

Molts van optar per invertir els guanys en immobles i especular per assegurar-se elevades rendes, mentre que els treballadors assalariats gastaven els diners cobrats per omplir, mitjanament el rebost.

S’ha anat produint una certa anèmia en el consum que s’ha fet més evident amb la pandèmia actual, paralitzant el creixement, el que explica que Trump hagi decidit donar diners als sense recursos.

El desordre real en el repartiment dels bens i de la riquesa que és la base de les desigualtats, ha de sumar avui la crisi financera produïda per l’excessiu endeutament., la qual cosa exigeix un diferent tractament fiscal al que coneixem.

El deute públic es dispara amb la crisi actual, de manera que queda compromesa la posició de l’Estat i també de Catalunya, ja tocada amb les dificultats que va posar el govern del PP. Tornem a una taxa de creixement que pot ser negativa que farà més difícil la recaptació dels impostos.

La classe treballadora podrà ara queixar-se de l’oblit en que es troba des del moment que un expedient regulador és suficient per suspendre o trencar el contracte laboral.

S’hauria de saber que està passant amb la indústria i els demés sectors claus de l’economia com la indústria del turisme completament tocat per la Pandèmia.

Ara descobrim que la sanitat pública va ser desangelada en benefici de la sanitat privada i els errors de la sanitat centralitzada. També el desastre de la manca de cultura tècnica en favor del marketing i les finances.

Els valors culturals tornen a ser el parent pobre de l’economia. Passa d’aquesta manera amb les classes humils l’oblit que és una deriva del mal liberalisme, situació que obliga a trobar ràpidament noves alternatives.

No es moment de demanar la moderació dels ja baixos salaris i la reducció de les obligacions socials, doncs el que s’ha de reforçar és la protecció dels treballadors. És hora de repartir el tall que arriba a la taula, establir una nova cultura industrial i acabar amb la precarietat.