Això de la llibertat, venim d'uns temps on era inexistent
Venim d’uns temps on no hi havia més llibertat que la ben entesa. Això volia dir que només hi havia llibertat per la gent propera al Movimiento Nacional o a Falange Española. La llibertat tenia tantes limitacions, controls i censura que es tenia per inexistent a l’hora de la veritat. Només hi havia llibertat pels toros, el futbol, les carreres de cotxes, motos i ciclistes. L’Església catòlica tenia tot el poder religiós. Els diaris, les discogràfiques, les pel·lícules havien de passar per la censura abans de decidir la impressió. Només existia la Televisió Española com a canal únic i oficial. La televisió era l’instrument de manipulació massiva de l’opinió. La llibertat d’impremta estava supeditada a les quotes de paper que acordava l’administració a les editorials en funció els plans d’edició aprovats. Un secretament d’obra impresa conduïa autor i editor al Tribunal d’Ordre Públic com a presumpte delinqüent.
Això de la llibertat, que ha tornat a quedar limitada
El 1975, mort en Franco va començar a sonar la cançó Libertad sin ira del grup musical Jarcha. El passaven constantment per la televisió i les ràdios i es va convertir en un himne. El 1977 el mateix grup publicava En el nombre de España paz, cançó complementària que no permetia oblidar els 25 años de paz de que feien gala i presumien els partidaris del vell règim. Jarcha cantava que si no hi havia llibertat, n’hi hauria. Ens ho vam creure i el 1977 vam donar el vot a la UCD, partit síntesi de renovadors, demòcrates conversos, independents i oposició conservadora al franquisme que s’havia proposat fer la reforma democràtica del sistema polític i acostar Espanya a Europa. En temps de Franco ni parlar-ne de la llibertat d’expressió, d’opinió i d’associació. L’únic sindicat existent era el vertical governat per gent que havia fet la guerra i addictes als Principis Fonamentals del Movimiento que disposaven d’un uniforme de color blanc similar al dels feixistes de Mussolini.
Però les contradiccions hi eren arreu i no les podem oblidar per què són la clau per entendre el que ha passat. El mateix Jarcha va publicar una òpera rock, amb el títol de Líder dedicada a José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española que va arrenglerar-se amb els franquistes a la guerra civil promoguda pel general Franco amb suports eclesials i financers conservadors contra la República i contra el separatisme català i basc. Franco va arrossegar a la seva creuada contra el que deien Los rojos a monàrquics i a gent de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes a més de falangistes i carlins que van anar al davant a defensar la nova Espanya d’ordre que prometia Franco. Joan de Borbó a l’exili a Portugal se li va oferir per participar activament a la guerra. Curiosament, el mateix grup Jarcha de la Libertad sin ira va musicar poemes de Miguel Hernández, Blas de Otero, Rafael Alberti i Federico Garcia Lorca. Pot ser van pensar de bona fe que la llibertat era real i per a tots.
El que passava a la música també va passar en política. Anàvem de contradicció en contradicció. Sobretot evitant el govern d’Adolfo Suárez la ruptura . Tot s’havia de fer dins d’un ordre amb aparença d’apertura, un cop assegurada la pacificació del Partit Comunista que liderava Santiago Carrillo, home odiat per les dretes espanyoles que recordaven Paracuellos del Jarama i la persecució religiosa i de facciosos a l’Espanya republicana en temps de la República. Espanya continuava trencada en dos blocs. La nova política constitucional no ha solucionat les diferències ni ha dissolt el poder del caciquisme que ara ha passat a empreses transnacionals i grups d’interès polític. La llibertat ha tornat a quedar ara limitada al temps de lleure i les escapades de cap de setmana i les vacances. Les subvencions oficials i la publicitat contaminen una premsa que viu de la subvenció i la publicitat, amb una notable baixa de lectors.
Amb l'independentisme s'ha fet patent el buit i absència de llibertats en la democràcia espanyola
La qüestió catalana no ha tingut millor sort. El centralisme espanyol ha procurat no afluixar el control que tenia sobre la regió. En els telenotícies a l’hora d’arribar a l’estat del temps ens recordaven que Catalunya és una regió espanyola, tot i que ja teníem Estatut d’Autonomia. Políticament, no es va donar importància a aquest fet. La televisió podia haver fet alguna altra menció com Territori Català, però no convenia que la fera nacionalista catalana despertés. Jordi Pujol president de la generalitat des del 1980 va voler passar Des del Congost a l’altra banda del riu i al final de la seva vida política va plantejar que havíem de decidir si volíem ser residuals o independents.
A partir del moment en què el nacionalisme català democràtic evoluciona a l’independentisme s’ha fet més patent el buit i absència de llibertats i drets fonamentals en una democràcia per decidir lliurement i democràticament el futur polític d’un poble. El regne d’Espanya no ha assumit el que significa un ordre just, ni la importància de la ètica política en la construcció d’una democràcia autèntica sense mentides per què ignora i pretén seguir ignorant el principi de cooperació i de respecte als fets nacionals que la integren actualment, com és el cas de Catalunya que fa anys ha optat per la via pacífica i democràtica cap, a la independència, malgrat l’oposició i negativa espanyola a reconèixer el dret a la lliure determinació, que també està considerat com a manifestació de la llibertat d’expressió.
Català
Español
Italiano
Français
Deutsch
English
Русский
简体中文
עִבְרִית
العربية
हिन्दी
Български