Afinitat política i endollisme

La utilització dels partits per el repartiment de càrrecs públics, concessions, contractes i subvencions és un fet evident tant a la política espanyola com a la política catalana. Aquesta veritat no s’ha de prendre amb un valor d’absolut, però si d’avís de la decadència en que pot incórrer la nostra incipient democràcia.

És indubtable que hi ha gent que es va situar dins dels partits per gaudir de càrrecs i llocs de treball que d’altra manera no haurien aconseguit. És també indubtable que hi ha cua per entrar a formar part de les elits d’aquesta política, amb tot el que això significa de falsedat en l’aposta.

A Madrid és on es veu claríssimament el paper dels partits a l’hora de situar gent a l’administració. Ha sigut sempre així, com en temps del franquisme en que o tenies fadrins o no et batejaves a una feina segura.

Ara els càrrecs no són som abans. No existeix la perpetuïtat, la qual cosa exigeix aprofitar el pas per el càrrec per anar obrint altres portes, com les giratòries, sens dubte. Un bon relacions públiques fa aproximacions amb qui sigui per assegurar-se la continuïtat per viure del pressupost públic o les empreses que circulen al voltant del poder.

La afinitat és indispensable per participar del dret a l’endoll. Pocs són els independents de veritat que sobreviuen a totes les conspiracions i intrigues per fer-se amb un càrrec dins o fora de partits. Un independent polític autèntic, sense carnet ni compromís estable amb un partit, no té veu ni més vot que en temps electoral se li reconeix davant la urna.

Molts aniran a fer de palanganers i omplir cadires en els actes dels que figuren com a cap de llista. Els demès de la llista

 no els veurem i molt possible siguin desconeguts per el gran públic. Però s’han o els han enfilat a la llista de torn i es creuen amb dret a seure davant dels assistents als actes. També en política hi han diferències o classes i reserva de poltrones.

L’endollisme no és un vici quan es converteix en una necessitat per sobreviure a l’espai ciutadà i pujar una família. No s’ha estudiat encara si l’endollisme és qüestió dels que no superen unes oposicions i no gaudeixen de mèrits de treball per ser on són o un cercle tancat o premi per els addictes i més fidels de l’organització.

El polític que no és oportunista, que no llepa culs ni va fen promeses que segur no complirà ho té difícil en una societat que s’ha tornat positivista i ha deixat els ideals per les classes vulnerables. En moltes ocasions aquests polítics no interessen, ni se’ls escolta. Per què fer cas de persones que podrien ser venerables i comuniquen la seva experiència quan no es necessita l’experiència i coneixement, sinó poder.

Un dels efectes de les crisis en una societat capitalista és precisament aquest, el d’apartar els pensadors i les reflexions per què estan de més quan el que convé, pensen alguns, és seguir ocupant espais de poder i els beneficis corresponents. La caiguda penal de CDC és un fet demostratiu de les conseqüències d’una tal política de conveniència. Però els episodis no han acabat.

No cal ser polític per entrar en aquest remoli xuclador. Certes professions i càrrecs fores dels espais de poder també permeten el mateix efecte i els mateixos resultats de l’endollisme i la afinitat a la cacera d’aventatges i l’enriquiment ràpid. És una mostra més de la corrupció que va arribar als partits des de l’inici de la Transició i encara no ha marxat.