2 de Març, Llunyà record d’una nit molt trista

2 DE MARÇ, LLUNYÀ RECORD D’UNA NIT MOLT TRISTA

“No. Jo no vaig conèixer personalment Salvador Puig Antic. Sí que en canvi, vaig conèixer alguns dels seus companys, i, sobretot, una de les persones que va tenir el trist privilegi d’estar al seu costat fins pocs minuts abans de la seva mort: el meu benvolgut company de carrera, l’advocat Oriol Arau, malauradament, fa temps també traspassat.

Era entrada ja la nit, quan, havent acudit a lliurar un article meu a “La Vanguardia”, diari del qual jo era aleshores col·laborador literari, vaig saber a través del seu director, don Horacio Saenz-Guerrero, la nova de l'”execució”, al cap de poques hores, de Salvador Puig Antich.

Era el temps en el qual, essent president del Gobierno español el franquista Arias Navarro, potser en un intent d’aparentar una certa obertura del règimen”, es parlava molt d'”apertura”. El director de La Vanguardia, un home al qual li tocaria viure —crec que amb força encert, dins el possible— els difícils i convulsos dies de l’anomenada “transició”, acabava d’arribar de Madrid, la qual cosa va donar-me peu a preguntar-li “Què, don Horacio, això de l’apertura té algun fonament sòlid o és que se’ls ha alterat l’ordre de les lletres i volien dir “apretura”, a la qual cosa Don Horació, compungit i amb el seu aire habitualment paternal, va contestar-me: “Apretura, fill meu, apretura!”. Només li diré que aquesta matinada es “carrreguen” (sic) en Salvador Puig Antic. En Franco ja ha signat l’ “enterado” i l’acompliment de la sentència, si no es produeix un miracle, és només qüestió d’unes hores.

No cal dir que vaig quedar profundament impressionat. L’amic Antoni Puigverd, poeta i periodista —i, curiosament, ara col·laborador de “La Vanguardia”— després d’haver sopat junts, m’esperava dins el meu cotxe, aparcat al carrer Pelai.

Quan vaig comunicar-li la notícia, ambdós, sense pensar-nos-ho gens, vam decidir dirigir-nos fins als voltants de la Model per si s’hi hagués convocada alguna manifestació, concentració, reunió, etza. Res! L’únic que vam trobar-nos-hi va ser una filera de guàrdia-civils, armats, que desviaven el trànsit.

Negra nit com era, a la Model, la majoria de les finestres tenien ja els llums apagats, menys les d’un parell o tres de cel·les, juntes. La imaginació se’ns va disparar, i amb ella, un profund sentiment de ràbia i d’impotència: Un noi jove, més o menys de la nostra edat, era, potser, darrere d’una d’aquelles finestres: Encara era ple de vida i al cap d’unes hores seria mort i no podíem fer res per impedir-ho. Absolutament res!

D’aquesta impressió, i de la tardana —si no nul·la— reacció de molts sectors de l’anomenada oposició al règim, va sorgir-ne, un parell de dies més tard, aquest poema que ara us transcric i que ha estat qualificat, generosament. pel periodista Jordi Panyella, en el seu magnifiíc llibre “Puig Antich, Cas obert”, com “la millor crònica periodística i també sentimental d’aquell dia menyspreable”. Gràcies, Jordi!

NOMÉS D’AQUÍ A QUATRE HORES
.
A Salvador Puig Antich, “I. m.·
A Oriol Arau, company meu d’estudis de dret
i defensor, fins a l’últim minut, de Salvador Puig i Antich.
i també a l’Antoni Puigverd, que aquella nit m’acompanyava.

Sento una fred més freda que la neu
L’espera es fa punyent, desesperada.
D’aquí a quatre hores
–i no hi podem fer res!–
et tallaran la vida, Salvador.

Els murs es drecen més gruixuts que mai
al silenci de mort del carrer Entença,
aquesta nit gelada i sense alè,
en la que algú, compungit,
m’ho ha anunciat.

Una llarga filera de tricornis
ens barra el pas i ens fibla el sentiment.
Tu, ets ple de vida encara
i… d’esperança!

D’aquí a quatre hores seràs tan sols un nom:
el d’un mort jove, flamant, reivindicable…
amb el qual certs polítics sense cor
—que es diuen gent d’esquerra i no han fet res
per treure’t d’un dogal ben previsible—
se’n faran pantagruèlica mengia
per als seus bruts, hipòcrites brams d’ase.

D’aquí a quatre hores passaràs a ser
l’enutjosa mala consciència
d’alguns que es diuen amos de la lluita
i que, al primer cluc d’ull, manyac, que els facin,
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d’aquí a quatre hores
—vint-i-sis anys només!— et mataran.

Josepmiquel SERVIÀ.