Esquerres per a què?

Hi ha hagut esquerres que han volgut abolir l’Estat per què segrestava i silenciava la veu de les classes treballadores.

Hi ha hagut esquerres que, vestint-se de revolucionàries, han conduit les revolucions al capitalisme d’Estat totalitari que no ha sigut mai l’Estat dels obrers.

Altres esquerres també han lluitat contra l’imperialisme capitalista, són els socialistes llibertaris, però han sigut marginats i pràcticament exterminats políticament.

Durant uns anys la revolució va tenir un fil conductor a la Xina de Mao i també a la Cuba de Fidel Castro i Che Guevara. Després van aparèixer els socialismes del tercer món i la reconstrucció de la socialdemocràcia europea acabada la Segona Guerra Mundial.

Actualment la revolució és lluitar per el canvi climàtic i els drets de les dones. Les classes socials es confonen en funció dels ingressos, les condicions laborals i de vida, i el nivell cultural.

El marxisme de El Manifest Comunista i El Capital han quedat desacreditat, fins el punt que la socialdemocràcia europea, incrustada en el reformisme, no es planteja formular alternatives a l’actual sistema i a la democràcia liberal on la lluita és per controlar-la.

El món es divideix entre els països en guerra i els països amb desigualtat social. La civilització de la destrucció ha sobreviscut a totes les èpoques, per molt que el Papa Francesc vagi a Nagasaki i parli de l’a menaça nuclear.

Les esquerres no han pogut impedir que en ple segle XX, a la civilització occidental, aparegués un nou radicalisme ultra dretà que només pot combatre amb eficàcia el socialisme llibertari, partidari de l’empoderament social.

Nacionalitzar la propietat o socialitzar la banca no equival a un Estat de treballadors, tot i que el totalitarisme feixista també ha optat per aquesta via en mans d’una elit. Els treballadors i les classes mitjanes viuen la mateixa opressió en una societat com en l’altra.

L’anarquisme, base del socialisme llibertari, es proposa l’abolició de l’Estat, és a dir el funcionament d’una societat sense institucions, la producció organitzada sobre les bases d’una societat lliure.

Però ser d’esquerres en els nostres dies no vol dir ser revolucionari, sinó humanista i defensor de la dignitat humana, proposta que l’activisme d’esquerres no pot desenvolupar des del moment que no pot acabar amb la societat capitalista no amb les classes socials.

L’esquerra és molt més que un partit o una plataforma que acaben sent dics de contenció de les reivindicacions socials. L’objectiu ha de ser sempre canviar, transformar, millorar, impedir que es destrueixi la societat del benestar.

Les esquerres van néixer en demanda de llibertat i justícia social, pledejant per una política racional. Mar i Engels s’hi van sumar amb un peculiar punt de vista que va tenir èxit menys d’un segle, per què en definitiva la gran revolució és la de la llibertat i la limitació dels poders de l’Estat.

La igualtat de tots els ciutadans sense exclusió davant la llei i la fi dels privilegis, la lluita contra les desigualtats socials i el ressorgiment de les minories nacionals, lingüístiques i culturals sense Estat són a és un a exigència per les esquerres actuals.