Corrents alternatius

Ésser inflexible en qüestió de principis polítics dona mal resultat als republicans que ambicionen els ideals de les llibertats i la justícia, i treballen per el projecte republicà i independentista. Però aquesta reali8tat no ens ha de dur a renunciar a res.

Les coalicions del passat entre partits catalanistes i les forces polítiques no catalanes., com també crear a Catalunya partits sucursal dels espanyols, han sigut sempre un greu error. Lerroux ja en fou una demostració palpable. Ara ho és el `PSC vinculat federalment al PSOE.

Un madur Rovira i Virgili, amb la seva Història dels moviments nacionalistes, de 1912, ens trasllada al compromís nacional i a les idees de progrés social.

Aquest compromís va esdevenir el camí per establir l’equilibri intel·lectual entre la cultura elitista de la estructura social i els nous corrents polítics.

Foren temps del regnat de la ètica en la política, malgrat les dictadures i la necessitat d’alliberar-se, com ara, de l’aristocràcia política, dels lligams institucionals i dels silencis imposats.

La política catalana exigeix una modernització democràtica, oberta a les classes treballadores i les classes mitjanes allunyades del debat polític per la força del seu ritme de vida, influenciables per la manipulació de l’opinió pública dels mitjans espanyols.

La fidelitat als principis ha d’estar per damunt de l’interès del vot que significa poder. Convergir cap a posicions estratègiques coincidents per l’accés a l’exercici de l’autodeterminació catalana és el gran corrent alternatiu als enfrontaments i les divisions dels partits catalans.

Catalunya disposa d’una cultura que podem dir és antiga i que es defensa per no ser destruïda per gent que la menysprea per què consideren que no fa nació. Les temptatives d’implantar una cultura diferent i absorbent no han aconseguit rebaixar la dignitat del poble català.

Part d’Espanya es mou encara en la anti-història posant dificultats a la presència internacional de Catalunya. Aquesta Espanya no vol posar-se a debatre com reformar una Constitució que ha quedat petita i obsoleta en molts aspectes, a més de representar ideologies nascudes en el centralisme que no entén per tant dels drets dels pobles a la seva identitat.

Contra la crispació catalanofòbica de personatges socialistes com Lambán, Susana Diaz, Garcia Page, Bono i Ibarra, els fundadors de C’s, els de UPyD i les Ministres en funcions que no volen sentir parlar d’autodeterminació, cal recordar-los que la solidaritat també està en el respecte a les conviccions honestes i el fet nacional català que és indiscutible, excepte per qui interessadament no el vol reconèixer.